A la història fluvial de la Catalunya contemporània una de les pàgines més tristes va ser l'any 1962, quan les inundacions del Vallès varen causar moltes víctimes personals i grans desperfectes a les poblacions. Després, el Govern d'Espanya va destacar-hi un ministre, que va recórrer la zona afectada i a cada poble solia acabar la seva visita dient «vamos a tomar medidas». Diuen que aquesta mateixa frase la va repetir tant, a cada poble, que entre la gent (es pot estar enfonsat, però es pot mantenir el sentit de l'humor) va córrer de seguida el sobrenom d'«el sastre», dedicat a aquella autoritat. El «prendre mides» a molts llocs no va continuar en la confecció del vestit de la regeneració/reconstrucció que convenia a aquella comarca.

Semblava llavors, mig segle endarrere, que tothom havia après que no es pot edificar a les lleres dels rius ni a zones inundables. A cada aiguat, successivament, sembla que hauríem de tenir més respecte a la naturalesa i la seva força. Però el pas del temps ens ve a dir que quan els mals moments tornen i tornen, ens tornen a atrapar de mala manera. I continuen havent-hi «sastres» anunciant que prendran mesures. Però de les satreries no en surten vestits, és a dir, actuacions convenients i entenimentades. Es torna a permetre edificar en terrenys inundables, no es dessembrossen les rieres, no se sap gestionar un sistema d'embassament, les vies del tren continuen tallades mesos i mesos, i dies després del temporal encara hi ha nuclis de població sense aigua potable.

I tornem-hi. Caldrà recollir molta experiència d'aquest episodi del gener de 2020 perquè segons la predicció unànime dels científics ara entrem en una època de meteorologia convulsa i desequilibrada que pot tenir una frequëncia perillosa. Les mides que es prenguin s'han d'executar, s'han de convertir en actuacions efectives, per incòmodes i dures que siguin. Ja es preveu que ho seran, d'incòmodes i dures. Que s'expliquin clar els qui s'hagin d'explicar, que actuïn decididament i que ningú es mereixi el sobrenom d'un sastre que només diu que pren mides.

El tractament adequat del canvi de clima requereix molta intel·ligència i dedicació per part de la classe política, treballant colze a colze amb la classe tècnica; es necessita molta proximitat, molt quilòmetre zero i treball fort. Però dissortadament el moment polític de Catalunya no és el desitjat per atendre bé tanta necessitat d'actuació urgent com reclamen, tant aquells ciutadans que poden haver perdut casa i feina com els mapes fangosos de la Selva, el Baix Ter, el Delta de l'Ebre i totes les diverses circumstàncies dramàtiques, aquelles que no tenen ni veu per arribar a sortir a les notícies. La ciutadania afectada per aquest temporal del gener podria pensar que el nostre poeta té raó quan parla d'una «dissortada pàtria».

Estimar la terra és un desig ben plantat a la naturalesa humana. Quedem-nos avui amb un testimoni clàssic, el de l'indi Seatle, cap dels duwamish, que l'any 1855 va proclamar aquesta declaració enfront del president dels Estats Units: «Cada part d'aquesta terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada platja de sorra, cada clariana del bosc, cada insecte brunzinaire, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble. Nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres».