Quina pena que les colles de Carnaval que són donades a la sàtira enguany no puguin disfressar-se de coronavirus per la senzilla raó que sembla que s'han esgotat les mascaretes que ens havien de salvar d'aquesta temible contaminació. L'escena es repeteix a moltes farmàcies, on els darrers dies són moltes les persones que hi entren a preguntar si hi ha mascaretes i que s'enfaden de debò quan a tot arreu se'ls diu que no és possible aconseguir cap mascareta a cap lloc de l'Estat.
Evidentment, la frustració per no poder aconseguir un d'aquests estris protectors porta immediatament a deixar anar un reguitzell de crítiques contra els xinesos, perquè, és clar, si totes les mascares van cap allà, què serà de nosaltres quan arribi la temuda malaltia? És trist però és així, seguim essent un país on el nostre principal virus no és una bactèria de la Xina, sinó la incultura que des de fa molts anys ha arrelat entre nosaltres i per a la qual sembla que no existeixi antídot.
Entre l'alarmisme que ja forma part de la condició humana i aquesta capacitat de no entendre res del que passa gràcies a visions esbiaixades i augmentades per alguns mitjans de comunicació, no és estrany que hi hagi gent corrent amunt i avall per les espanyes cercant mascaretes i tremolant de por per la imminent arribada d'aquesta nova pandèmia, com ho farien, fent allò que calgués, davant qualsevol altra presumpta amenaça que requerís els comentaris de presentadors i tertulians de determinades cadenes de televisió.
Aquesta vegada, però, s'afegeix la indecència d'anar contra una comunitat pel simple fet que és al seu país d'origen on s'ubica l'amenaça, sense adonar-se que gairebé tot el que duem a sobre i gairebé tot el que ens envolta està fet en aquella part del món. No hi ha pitjor malaltia que el desconeixement sumat a la frivolitat, a la falta de criteri i a la inconsciència col·lectiva. Està clar que l'Organització Mundial de la Salut hauria de declarar moltes altres pandèmies.
