La jutgessa no s'ha cregut que «ho tornarem a fer» i ha concedit un permís penitenciari de tres dies a Jordi Cuixart. Fa bé la jutgessa, primer perquè Cuixart no ha girat mai rodó, i després perquè ja «ho van fer», i no van fer res. La jutgessa, juntament amb el permís, li hauria d'haver respost: «Què tornaràs a fer, imbècil?», i hauria estat un gran resum del frau amb què aquesta colla de ximples han intentat enredar un país fent-se passar pels soldats d'una causa que només han escarnit i traït. Què vols tornar a fer, Cuixart? De veritat, voldria que algun dia m'ho expliquessis. Tornar a fer què? El ridícul? De quina altra manera podria explicar-se el vostre trist paper d'estrassa? Si ho volen tornar a fer, els tornaran a ficar a la presó, o per dir-ho d'una manera més exacta, hi tornaran a ingressar voluntàriament, que és el que exactament feren el 2017, en lloc de defensar la independència que havien proclamat. O en lloc de defensar el tantes vegades citat, i tantes vegades trepitjat «mandat de l'1 d'octubre». Jo me n'alegro, esclar, perquè a la meva edat de renous en vull els mínims, però és un escàndol que encara vulguin passar per patriotes els que d'una manera tan indigna es van comportar.
Tampoc el jutge Marchena no es va empassar la paròdia dels soldadets, i no els va condemnar per rebel·lió. No els va ni poder condemnar per rebel·lió. De fet, jo estic segur que durant el judici va haver-se d'aguantar el riure més d'una vegada, assistint a la cínica buidor dels discursos maulets dels acusats, confrontants a uns fets vergonyosos -vergonyosos per a la causa independentista- i una covardia que per descomptat és també la meva i, per tant, i entre d'altres coses, no puc anar pel món dient que soc independentista. El jutge Llarena va engegar a dida Mireia Boya quan va voler fer-se la valenta en la seva declaració. Una altra cínica, una altra barruda. Va anar a presumir al jutjat del que ella i el seu partit va ser incapaços a la vida, i molt assenyadament Llarena la va fer callar dient-li: «Si vol la processo per rebel·lió», i va ser així que Boya va aixecar-se i va marxar. Hauria estat exactament el mateix que li hauria passat a Anna Gabriel si hagués anat a declarar en lloc de jugar a l'exiliada, sense cap motiu per fer-ho. Sense cap motiu, perquè la CUP no va fer absolutament res per organitzar el fals referèndum de l'1 d'octubre. Va donar totes les lliçons, com sempre, i també com sempre es van comportar com uns covards, incapaços de sostenir la llibertat quan els la van anar a reclamar.
Tornant a Marchena, i tornant a Lluís Llach, que jo sempre hi torno, val molt la pena veure l'inici del seu interrogatori al Suprem. Marchena, com a tots els testimonis i acusats, li demana si ha estat processat en alguna ocasió. I el meu cantant respon: «Després del 78, no». I el jutge li repregunta: «I abans de 1978?» i Lluís Llach, fent-se la gata lànguida, no té més remei que admetre-ho: «Tampoc». És molt gros. És el mateix que el ridícul «ho tornarem a fer». Marchena parla d'« ensoñación» a la seva sentència. Hi ha una catalana necessitat de fer el mec, de fer passar bou per bèstia grossa, aquella vaga de fam de Jordi Sánchez i la resta de convergents anunciant de bell inici que no estaven disposats a morir. De quina vaga de fam estem parlant, doncs? Sou uns xarlatans. Abans i després de 1978, quan vau declarar aquella independència que ni vosaltres mateixos no us vau creure. Sou l'enredada permanent. El gran drama de Catalunya no és que hi hagi independentistes i unionistes. El gran drama de Catalunya és que encara hi hagi tanta gent que us prengui seriosament, perquè vol dir que estem envoltats de cretins i que no hi ha manera de tenir una conversa intel·ligent.
El Nacional -el pamflet de l' Antich, vull dir- no va penjar la sentència del Suprem al seu web i es va limitar a difondre'n la propaganda. Li va fer vergonya penjar-la, perquè la sentència explica la presa de pèl, l'« ensoñación» i que els principals enganyats foren els independentistes de bona fe. És humiliant que juguis a fer una independència i que no et puguin ni condemnar per rebel·lió. És humiliant que diguis «ho tornarem a fer» i que no et cregui ni la jutgessa de «l'enemic» -per parlar en termes independentistes-, i et deixin igualment sortir de la presó, perquè més que un perill et considerin, i amb raó, una llàstima.
