14 de febrer de 2020
14.02.2020
OPINIÓ

Caldrà regar Anna Erra

14.02.2020 | 00:13

En un viatge als Estats Units, Julio Camba va poder veure personalment la segregació racial, fins i tot als autobusos. En va escriure un article, ressaltant la inutilitat de separar negres i blancs, ja que a primera vista es distingeixen els uns dels altres. Si tothom té clar qui són els blancs i qui són els negres, encara que estiguin barrejats no hi ha confusió possible, venia a dir el columnista gallec. Segons ell, més útil seria separar els savis dels estúpids o els honrats dels delinqüents, que aquests sí que es poden confondre. Un segle després, a Catalunya aconseguim anar un pas més enllà, i som capaços de distingir pel seu aspecte els que no són catalans.

La diputada Anna Erra insisteix, erra que erra, a demostrar que la raça catalana no és només una raça d'ases –per més que cada cop que obre la boca, mostri al món que ella mateixa n'és un magnífic exemplar– sinó que som una raça humana diferent, i deixin que m'hi inclogui perquè així ho permet el meu arbre genealògic. Diferent vol dir superior, perquè ja em diran quin interès té proclamar-se diferent si no és per insinuar que som millors.

Segons l'Erra, hi ha gent que pel seu aspecte físic no sembla catalana. Entenc la seva preocupació, perquè d'entrada, i això ja és greu, hi ha catalans de debò –amb el seu marcat aspecte de catalans–que a aquesta subespècie els parlen en castellà, cosa fins a cert punt natural, ja que és la llengua en què la gent com Erra sol dirigir-se als inferiors. La diputada i alcaldessa de Vic vol que això canviï, i que encara que els catalans com ella i jo veiem clarament –el seu aspecte no enganya– que el nostre interlocutor no pertany a la nostra raça superior, ens li dirigim en la llengua catalana dels nostres ancestres. Està demanant que li fem un regal als d'aspecte no català perquè la seva oïda, que fins ara només ha sentit sons guturals i les onomatopeies més bàsiques, gaudeixen del so celestial del català.

La cosa no és senzilla. Anna Erra està acostumada a distingir a la primera els no catalans. És de Vic, allà eduquen la gent amb megafonia patriòtica i deuen tenir per mà distingir els impurs, però no tots els llacistes han desenvolupat tals habilitats. I no tenen la sort dels nazis, que per distingir un jueu en feien prou de mirar-li la cigala i si estava circumcidat l'enviaven a un camp de vacances. Als no catalans els abaixes els calçotets i res no els diferencia dels catalans, almenys fins que no sorgeixi una nova teoria dient que nosaltres la tenim més grossa. Calen solucions. Aprofitant que l'Erra i la resta de diputats de Junts per Nosequè, d'això hi entenen –no de cigales, sinó de diferenciar els catalans dels impurs–, es podrien apostar a les portes d'autobusos, lavabos públics, cafeteries i escoles, i aplicar una estricta segregació. Segur que si la republiqueta que ens volien encolomar ja estigués en marxa, ja viuríem en aquest estat de tranquil·litat. Si fer de sentinella és massa feina –estem parlant de diputats i el seu amor pel treball és el que és– es podria obligar els no catalans a lluir una estrella cosida a la màniga, no per res, només per saber que els hem de parlar en català.

Hem començat amb Camba i per no marxar dels Estats Units, podem acabar assegurant d'Anna Erra el mateix que la columnista Molly Ivins va dir d'un polític republicà: si perdés tan sols una neurona més, l'hauríem de regar dos cops al dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook