Com segurament deveu saber, Salvador Dalí va manar decorar la Torre Galatea, annexa al Teatre-Museu -que havia de ser el seu túmul- amb uns pans de tres cantons o crostons, que hi ha gent que es pensen que són una creació daliniana, però en realitat es fan tradicionalment a Salt, a Banyoles, a l'Empordà. No sé si és una informació de caire etnogràfic de què disposava Dalí o intuïció genial, aquest pa, antigament, era un «pa de funerals», ja que es donava en aquests esdeveniments, i molta gent hi anava encara que no conegués el difunt. Això era degut al fet que era el pa més bo que es trobava -en èpoques en què la gent havia de menjar pa negre. De fet, Dalí -que volia ser cuiner des dels sis anys, i el seu pare (per sort per l'art) va impedir la seva carrera-, sempre va tenir una gran afecció al pa, que menjava goludament amb garoines, sardines, etc. I a més el va convertir en un motiu iconogràfic, amb la seva obra mestra d'una panera, repetida almenys dues vegades.

La més famosa (Teatre-Museu Dalí de Figueres) representa una cistella amb un tros de pa situada sobre una taula de fusta en un fons obscur, i és pintada amb un estil que després en diríem hiperrealisme, que triomfaria més endavant. Segons el propi Dalí, la va acabar el dia 1 de setembre del 1945, un dia abans que s'acabés la 2a Guerra Mundial. Hi va estar treballant quatre hores al dia durant dos mesos. Però en altres obres dalinianes hi apareix el pa: per exemple, la «Panera del pa» (1926), sobre el mateix tema.

Com vaig mostrar al llibre Dalícies. A taula amb Salvador Dalí, el pintor feia creure als periodistes que li agradaven els plats sofisticats i extravagants que anava a menjar a París, al Ritz de Barcelona, etc. Fins i tot en els casos que els periodistes assenyalen com a quelcom rar i extrem -les crestes de gall-, aquí sempre n'hem menjat, normalment en forma de platillo. Dalí es delia pels plats de la terra: i ho vaig saber parlant amb ell i amb la seva cuinera (que ja tenia quasi 90 anys). Menjava anxoves amb tomates, arròs de peix i salsitxes, arròs a la cassola o amb cabra, suquet de peix, bledes amb panses i pinyons, col i patata, conill amb cargols, civet de senglar, sarsuela, capipota, conill amb ceba, escòrpora al forn, faves a la catalana- que ell deia a la cuinera que hi posés xocolata. I llagosta amb xocolata. Amanda Lear, justament, explica que un dia la gent de la pel·lícula El far de la fi del món van anar a menjar a casa d'en Dalí i ell va manar que fes a la cuinera «llagosta amb cacau» (o sigui, amb xocolata). També li encantava la botifarra dolça, i quan es construïa el Teatre museu en feia menjar als convidats forans -alguns de Madrid, horroritzats, veien que quan entrava amb ells a la Teta de Figueres (can Duran) cridava «botifarra dolça per tothom!». En aquest lloc dalinià on va protagonitzar performances sonades, que explico al meu llibre.