Finalment, el Mobile World Congres s'ha cancel·lat i sembla que l'impacte econòmic per Barcelona serà considerable. En definitiva, però, el que es tracta primordialment és preservar la salut dels participants, treballadors i ciutadans. Entre tanta globalitat i sobreinformació, estem una mica desnortats.
Tot l'episodi del coronavirus, que encara no ha acabat, ens demostra que som molt petits, que som vulnerables. Fa unes setmanes el Gloria ens ho recordava de nou. El cas és que l'epidèmia sanitària xinesa ha provocat una onada de pànic arreu que posa de manifest -per si encara no n'érem del tot conscients- del que suposa la Xina en aquest món.
Ja fa uns quants anys que la realitat xinesa forma part del nostre entorn més immediat. Problemes de salut al marge, ningú ignora la potencialitat d'aquest país, de la seva economia, del pes que té actualment en el context mundial. Ara bé, aquesta percepció es té de forma molt superficial.
En una recent conferència d'un rellevant consultor en afers asiàtics, s'exposava que la Xina, en pocs anys, esdevindrà sense cap mena de dubte la principal potència mundial, superant així els Estats Units.
Malgrat tots els dèficits democràtics i conflictes polítics existents, la Xina ha adoptat polítiques decidides per aconseguir aquesta fita. Unes claus: polítiques educatives i de formació estrictes que estan obtenint uns resultats d'excel·lència a totes les fases formatives. S'han tret 400 milions de persones de la pobresa des de l'inici de les reformes; ha estat l'operació contra la pobresa més gran de la història. Inversions decidides en I+D a empreses, provocant que Shenzhen ja tingui els mateixos nivells d'inversió en start-ups que Sillicon Valley. L'adquisició d'actius estratègics d'arreu del món com la terminal del Port de Barcelona, la de València o de Rotterdam, per assegurar la distribució de les seves mercaderies. La nova ruta de la seda s'està imposant i fa cert vertigen.
En definitiva, la gran diferència és que, per les circumstàncies que siguin, planifiquen a llarg termini; just al contrari que aquí.
El creixement que es preveu per la Xina, del 6% sostingut en els propers anys, és difícilment contrastable amb la realitat europea. Recordo la referència que feu Alexandre Deulofeu a la seva Matemàtica de la Història sobre l'imperi xinès i la seva agressivitat expansiva pel segle XXI.
Les dinàmiques, les cultures i les prioritats dels governs europeus -també dels mateixos ciutadans- es troben en dimensions totalment diferents.
A Europa, des d'una perspectiva completament occidental, aixequem la bandera dels 17 objectius de desenvolupament sostenible de l'ONU i aplaudim la valentia de la nova presidenta de la comissió europea que vol impulsar el nou pacte verd europeu. Dues iniciatives globals, totalment indispensables i necessàries per fer aquest planteta més vividor però la realitat és que Àsia i, especialment la Xina, no estan per aquests camins.
El gran repte del futur immediat és trobar l'equilibri entre, d'un costat, mantenir un creixement de l'economia necessari per garantir un estat del benestar que tots volem amb, d'altra banda, donar resposta a l'emergència climàtica en la qual estem immersos, adoptant el criteri de la sostenibilitat.
La idea, més vigent que mai, que «el nostre món és el Món» fa que els equilibris siguin especialment complexos. Els prismes canvien segons la part del globus on s'està. Debats profunds que, al final, un conclou que és tan petit que esdevé insignificant.
