No tinc cap bola de vidre per endevinar el futur, però faré una predicció: anirem, cada cop més, de desastre en desastre. La manera com es comuniquen les coses que passen ho converteix tot en alerta màxima. Tant si plou com si neva, com si arriba un virus nou. Tant si les notícies són certes com si són falses. L'estat d'alarma comença a ser permanent. No sé com ens ho farem per viure amb tant d'estrès. L'estrés també mata, diuen els metges. No tenim escapatòria.
No dic que aquestes coses que passen: els aiguats del gener, el coronavirus de la Xina i etc., no siguin fets dels quals no s'hagi de parlar. Per descomptat que cal advertir la població dels possibles riscos i que cal prevenir sempre. Però ens passem de voltes. Els governs, perquè no se'ls acusi de deixadesa o de negligència. Els mitjans de comunicació, perquè els desastres fan créixer les audiències i fan vendre diaris. I a nosaltres, perquè ja ens agrada ser protagonistes d'alguna cosa, ni que sigui d'un trist confinament.
El coronavirus xinès, a més de matar milers de persones a l'altra punta del món, ha servit perquè tots sapiguem que la Xina és capaç de fer un hospital en 10 dies. I així no parlem de com se li escapa l'epidèmia. També ha servit perquè el Mobile World Congress no se celebri aquest any. L'alarma genera caos i el caos s'estén ràpidament. Tant li fa que el coronavirus es propagui a les quimbambes perquè el món s'ha fet petit com un puny.
Els desastres estan fets per paralitzar-nos. Un dia ens confinen a casa i dues setmanes després esgotem les existències de mascaretes a les farmàcies. Si els nens dels anys 50 temien una alarma nuclear i la bomba atòmica era el centre dels malsons, ara tenim tantes possibilitats d'alarma que vivim desbordats. Però, si mai arriben maltempsades, ja els avanço que només hi ha una solució: arremangar-se.
