La visita de Pedro Sánchez ha representat un retorn d'Espanya al mapa català. La qüestió és complicada perquè a Catalunya hi ha quasi la meitat de la població que viu en un núvol, en la República inexistent. La majoria de pobles petits i algunes ciutats tenen l'estelada als ajuntaments menyspreant la quadribarrada, que és la bandera oficial de Catalunya i el president de la Generalitat per decidir l'estratègia de les converses amb el Govern espanyol consulta sols els partits i associacions independentistes menyspreant més de la meitat dels catalans.
Per això molts catalans ens hem sentit reconfortats amb el govern de Pedro Sánchez. Primer, quan a la comissió que va negociar la investidura hi va posar Salvador Illa (representant el PSC) i els comunicats anaven firmats per PSOE-PSC i ERC deixant clar que hi havia catalans als dos costats de la taula. Segon quan ha vingut a Catalunya a parlar no sols amb el president de la Generalitat sinó amb la societat catalana, amb els empresaris i els sindicats, amb l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Ha demostrat conèixer que la societat catalana d'avui no està representada solament pel govern de la Generalitat. L'independentisme ha degradat la institució, ha fet del govern un reducte que no representa ni vol representar tots els catalans i ha deixat de governar, de preocupar-se pels problemes dels catalans i s'ha dedicat a l'activisme polític de retòrica buida a què ens té acostumats el president Torra. Des del meu punt de vista, l'acord firmat per Sánchez i Colau sobre la cocapitalitat cultural i científica de Barcelona obre moltes esperances que estem en una nova manera de concebre Espanya i les relacions amb Catalunya.
Si Mas portava les seves 23 reivindicacions a Rajoy i no tenia resposta, ara és Sánchez qui ofereix solucionar problemes en la seva «agenda per al retrobament» o els acords amb l'Ajuntament i la Diputació mentre Torra continua amb el raca-raca, la música de fons dels darrers anys. El raca-raca ha anat variant segons el moment, ara toca l'autodeterminació-referèndum i l'amnistia. Si l'autodeterminació és una cosa que no té en compte l'ONU pel cas català, el referèndum l'haurien de demanar i aconseguir que l'aprovin les Corts espanyoles. Hi aniran a plantejar-lo com va fer Ibarretxe per poder-lo fer legalment?
Quant a l'amnistia, la cosa és diàfana, una amnistia sols té sentit per a aquells que han estat condemnats i es demostra la seva innocència i som molts que, tot i desitjar la seva llibertat, no considerem que sigui el cas. Els líders empresonats haurien de reconèixer el que van fer, saltar-se les lleis i ignorar la majoria de ciutadans d'aquest país. Recorden quan Iceta a les eleccions catalanes del 2017 va demanar l'indult per als líders empresonats? L'altre dia amb Sánchez va donar suport a la reforma del Codi Penal per tal de reduir les penes dels condemnats. Van saltar-se les lleis, estaven advertits de les conseqüències, ells es van ficar en l'embolic i ara han de ser les esquerres (qui si no?) les que els treguin de l'atzucac i quan se'ls diu que demanin l'indult responen que ells no han fet res mal fet, que són innocents. Realment sembla de novel·la d'embolics i la cosa es torna grotesca quan Junqueras diu que Iceta (i els socialistes) no el podrà mirar als ulls. Per molt que digui Junqueras som molts els que, volent-los fora, els demanaríem que fossin menys arrogants i reconeguessin el que van fer, almenys, ho repeteixo per tercer article seguit, reconeguessin que van oblidar-se (que s'estan oblidant) de més de la meitat dels catalans que no són independentistes. Pensant-ho bé potser l'explicació de l'atac de Junqueras a Iceta és més simple. Junqueras té fixació amb el PSC i sobretot amb Iceta perquè és el seu enemic electoral, l'únic que pot posar en entredit la victòria independentista. Els més grans recordem les invectives de Pujol cap als socialistes, ara és el torn de Junqueras i més quan s'apropen eleccions.
La negociació té, d'entrada, dos problemes. El primer és que el president Torra no la vol i farà tot el possible per dinamitar-la (és una idea d'ERC que el PdeCat mira malament). De fet ja va començar quan no va posar cap interès en la taula de partits catalans que havia d'intentar consensuar la posició catalana a la negociació i ara ha tornat a la càrrega demanant un relator internacional. Això no forma part ni de l'acord PSOE-PSC i ERC ni del que van decidir a Palau Sánchez i Torra. El segon problema és la dreta, que ja està fent tot el possible perquè la negociació no arribi a bon port. Si el primer pot canviar amb les eleccions catalanes que esperem que no es demorin en excés, el segon el tindrem durant tota la legislatura. Sánchez, el PSC i ERC han obert un camí, veurem fins on ens porta.
Alguns periòdics han parlat del fet que no hi ha hagut manifestacions al carrer. La cosa té el seu transfons perquè els més hiperventilats han dit i repetit que no estaven d'acord amb les negociacions i fa poc quan Sánchez va convocar un consell de ministres a Barcelona es van veure incidents i sentir declaracions incendiàries. Què ha passat? On estaven els CDRs, el Tsunami, etc.? No tinc informació contrastada però m'atreviria a pensar que aquell que mou els fils ha dit que no fessin res. La pregunta és qui mou els fils. La deixo sobre la taula, cadascú pot respondre-la segons la informació que tingui.
Per acabar un comentari sobre Boye, l'advocat de Puigdemont i Torra. Havia estat condemnat a indemnitzar els familiars de Revilla per la seva participació en la mort de l'industrial i s'havia declarat insolvent. Ara sembla que li han detectat diverses empreses fantasma per amagar els diners. Suposo que Puigdemont i Torra l'han contractat per com de bé sap amagar els delictes.
