El temps, un invent humà sense causa en la seva infinitat, transcorre ràpid a partir de certa edat. Ho dic no només perquè així ens ho sembla d'aniversari en aniversari, sinó per la meva sorpresa en trobar-me una pancarta penjada d'una finestra de l'edifici on es troba la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Girona. O soc un despistat accelerat o feia mesos, potser algun any i part d'altres, que no trepitjava la vorera de tan il·lustre seu.

Llegir-hi «Democràcia!», quan en democràcia ens trobem, em va provocar un ben tangible estat emocional i rememoratiu. Per un moment, la meva ment va rebobinar fins al temps de qui va ser un gran president de la Cambra, en Francesc Ferrer i Gironès, fundador de CDC a Girona, company de partit polític i de mítings durant una llarga etapa, i amic per sempre més. En Ferrer, més tard senador a les Corts i diputat al Parlament de Catalunya, feu una gran feina al front d'aquesta corporació de dret públic i òrgan consultiu de les Administracions Públiques. L'oficialitat de la llengua catalana s'hi donà abans allí que no pas a l'Ajuntament, ben cert, però endemés, en Ferrer fou un gran planificador del futur de les nostres comarques. Que li fessin cas i principalment als nombrosos estudis de prospecció encarregats, realitzats i fets públics, són figues d'un altre paner.

També vaig recordar Josep Maria Ginés i Pou, digne successor seu al front de la Cambra, a qui li va tocar «ballar» tots els anys -durs anys- de la transició política. Per tant, el període clau per l'assoliment de la democràcia i la seva primera sedimentació. Un home clarivident, fet així mateix, de profundes conviccions cristianes, com en Ferrer, que enlairà el petit negoci familiar fins a convertir-lo en una sòlida realitat empresarial, Industrial Ginés, S.A. Va resseguir i reforçar la catalanitat de la Cambra i de les seves accions al llarg dels seus quatre mandats successius. «Ha deixat una gran empremta», va dir l'alcalde Joaquim Nadal quan el traspàs de tan polifacètic senyor de Girona.

Perplex, tant per l'evocació d'aquests dos grans presidents, com per les meves pròpies vivències, les d'aquells temps de construcció i no pas de diàleg de sords, em vaig preguntar si la pancarta amb el lema «Democràcia!» es referia a l'etapa de Domènec Espadalé i Verges. Els tretze anys del garrotxí al front d'aquesta corporació són els més obscurantistes i llepaculs dels viscuts d'ençà que una munió de generacions biològiques varen decidir viure en llibertat. Congruentment, per tant, vaig pensar que la nova Corporació, amb en Jaume Fàbrega i Vila a la presidència exigia el retorn de la democràcia en el si de l'ens públic i privat, com a pas primer per netejar la llordesa que havia deixat el seu antecessor, naturalment en sentit figurat, doncs és d'esperar que mai havia mancat el lleixiu.

Però no, perquè, segons el que em va dir un transeünt, el crit «Democràcia!» sí que havia estat heretat d'Espadalé, però ho era contra la tirania de l'Estat, altrament dit Espanya, que és el mot més apropiat. Pel que sembla, en Fàbrega o qui sigui, i, darrere seu, el plenari de la corporació vol mantenir l'esperit del «tornarem a fer!», una expressió que, segons sentència d'una jutgessa, és llibertat d'expressió i en cap cas negligència respecte de l'exigible penediment pels actes comesos com a condició prèvia i sempre necessària per la reinserció social dels condemnats.

Si volen que els digui la veritat, tant se me'n dona que a la façana de l'edifici de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Girona hi pengi un llençol de bressol amb la consigna independentista «Democràcia!». Allò que de veritat m'emprenya és que la més genuïna de les entitats no-representatives de la xarxa empresarial gironina faci el mico d'aquesta manera i que no es vegin la cua quan es renten les dents. Temps millors vindran.