15 de febrer de 2020
15.02.2020

La història de l'home del xiquiparc

15.02.2020 | 01:27

La memòria és selectiva. O, si més no la meva i, a més, no sempre selecciono el rellevant. Em costa recitar la totalitat de rius i serralades de la Península, però recordo que quan el noi que m'agradava va sortir del bar Corb Marí agafat de la mà d'una altra noia sonava Cars and girls, de Prefab Sprout. En aquell moment, vaig saber que la cançó seria emblema que no sempre es guanya. I així és, fins i tot 30 anys més tard. Cada vegada que arrebosso bistecs he de revisar la xuleta penjada de la nevera per confirmar si primer cal enfarinar o passar per l'ou i, tanmateix, em sé de memòria els números de telèfon dels meus amics, la meva família i les extensions dels companys de feina. Els meus records són selectius i, segons que sembla, il·lògics.

Veig entrar el pare per la porta del xiquiparc i reconec l'adolescent que es mofava de la Margarita. Un home que vivia al descampat de davant de casa meva i que es vestia de dona, es posava una gorra de feltre verd i es pintava els llavis. La Margarita caminava amb dignitat, tot i portar sempre una ampolla de rom a la mà. Un dia, l'adolescent convertit avui en pare li va llençar una pedra i li va proferir un reguitzell d'insults. No em vaig atrevir a dir-li res i, encara avui, me'n penedeixo. L'home adult arriba a l'epicentre de l'estrès, que és el xiquiparc, vestit amb un vestit jaqueta impol·lut, mocassins brillants i un tall de cabell més perfecte que el que jo podré lluir en la meva vida. El seu fill va darrere d'ell, amagat darrere de la jaqueta. Com si fos un tinent de l'exèrcit, li ordena que saludi, que se'n vagi a jugar, que no es trenqui les dents i que no perdi les ulleres. S'asseu amb el grup i treu el seu mòbil.

Al cap d'una estona, una nena arriba amb les cues desfetes i un cop al genoll i culpa el fill de l'adolescent a qui avui reconec com a adult. El susdit considera que aquesta és l'excusa perfecta per humiliar i per treure, un cop més i com va fer amb la pobra Margarita, la seva ràbia contra els més febles. Agafa el seu fill del coll de la camisa i, sense sol·licitud d'aclariment, el passeja per davant de la nena i de la resta de convidats, inclosos els adults, obligant-lo a demanar perdó a tots els presents perquè, segons la seva opinió, ha fastiguejat la celebració. El nen sanglota i obeeix. A veure qui s'atreveix a no fer-ho.

Les mares i els pares tenim la capacitat de transformar la vida dels nostres fills. És una responsabilitat i un poder que aclaparen. La Margarita va reaccionar a les burles de l'adolescent amb un parell de blasfèmies, una botifarra i tirant-li l'ampolla de rom buida al cap. Ell va sortir corrent perquè era, i segurament continua sent, un covard. Avui el veig posar l'abric al seu fill, lligar-li una bufanda i exigir-li que doni les gràcies a tothom. La nena de les cues desfetes s'acosta i li fa una abraçada. Mira el pare i li diu que la veritat és que no li havia fet gaire mal. Tant de bo aquest xaval gaudeixi d'una bona memòria selectiva. Li ho desitjo de tot cor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook