15 de febrer de 2020
15.02.2020

L'illa de les vergonyes

15.02.2020 | 01:27

Una de les últimes aportacions que ens ha donat la televisió porqueria ha estat La isla de la tentaciones, el nou reality de Mediaset que, des de principis d'any fins a aquesta mateixa setmana, període en què s'ha desenvolupat la primera edició, ha polvoritzat les audiències dels canals que l'han emès. Com podeu suposar pel títol, que tradueix el del xou original nord-americà Temptation Island, el programa consistia a separar, en dos resorts diferents, cinc parelles que estaven en crisi o que volien comprovar la confiança vers l'altre. Independentment que hi hagi gent disposada a fer el ridícul de qualsevol manera, aquesta separació voluntària no estava dissenyada per meditar sobre l'estat real de les relacions, per reflexionar sobre el seu equilibri emocional o els objectius individuals i compartits que tota relació ha de saber analitzar regularment... No. El leitmotiv era tan simple com ficar, al costat dels participants, un grapat de solters disposats a tot per arrossegar-los a una infidelitat en fals directe. Que jo recordi, mai la prostitució i la violència domèstica havien estat tan legitimades a la televisió i en prime time com aquí. I després encara hi ha qui es queixa del porno! El programa, a més, l'ha presentat la cantant figuerenca Monica Naranjo, la de Sobreviviré, una elecció gens gratuïta perquè tothom sap que els de «la ciutat dels detalls» hem desenvolupat, durant les darreres dècades, un setè sentit per gestionar les misèries.

Quasi dues dècades després de la irrupció de Gran Hermano, el primer reality del país, aquesta illa de les temptacions representa l'últim i innegable punt evolutiu del format. Lluny queda, també, aquella primerenca i ingènua excusa que, amb allò tan maco de «l'experiment sociològic de la conducta humana», el justificaven. El cas és que, realities o no tant, avui tothom sap que a la televisió, morbo, confrontació i humiliació és sinònim de grans audiències i beneficis. Els executius dels canals, fins i tot els públics, ho saben i aposten sense dilemes morals per aquests productes o succedanis; a TV3, per exemple, acaben d'estrenar amb excel·lents índexs d'audiència, Crims, un true crime més que recrea assassinats truculents i que, de manera indirecta, deixa els seus autors com a elevades ments criminals; a TV1 fa anys que ens torturen amb el suposat savoir faire culinari d'aspirants anònims o no a xefs; i tot això sense oblidar altres propostes innecessàries i tergiversadores de la realitat que continuen donant l'alternativa a nous pseudocantants o Robinsons Crusoes de tres al quart.

No ens adonem, però, a aquest ritme, The Running Man, aquell magnífic i sanguinolent xou televisiu de l'inigualable film homònim de sèrie B dels vuitanta, que alhora també era una subversiva crítica als realities on l'escòria de la societat hi participava per salvar la seva vida, quedarà desfasat abans de fer el salt a la realitat. I això sí que no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook