Recentment Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya i catedràtic emèrit de la UPF, publicava una interessant tribuna a El País sobre els reptes que li esperen a l'economia del nostre país. Mas-Colell -autoritat mundial en microeconomia- sap en realitat, com qualsevol ciutadà adult, que és molt millor pertànyer a una societat pròspera i en creixement que a una altra pobre i en decadència. La riquesa és important perquè es tracta precisament de la condició que permet destinar més i més recursos a desenvolupar polítiques d'igualtat i de protecció mediambiental, de ciència i de tecnologia, de patrimoni cultural i de transport públic, de biblioteques i d'universitats. Major riquesa significa millors salaris i més ocupació, millors hospitals i pensions garantides. No és cert, com demostra l'exitosa experiència dels països del nord d'Europa, que l'únic model de desenvolupament econòmic sigui el turbocapitalisme banal que van propugnar els propagandistes del neoliberalisme anglosaxó, amb la seva agenda de privatitzacions massives i corba de Laffer. No és l'únic ni necessàriament el millor. Però tampoc és cert que la mera aplicació de polítiques benefactores constitueixi una panacea universal per garantir el futur d'una societat. De forma diàfana, Andreu Mas-Colell adverteix que «no tot l'increment d'ingressos fiscals nets del servei del deute poden dirigir-se a polítiques socials. Una proporció significativa -que no m'atreveixo a quantificar- ha d'anar a les inversions que facin sostenibles les polítiques socials que es desitgen. Per atendre les necessitats socials ara i en el futur cal dedicar una part no residual de la despesa pública addicional que puguem permetre'ns a fer possible que les puguem continuar atenent al futur». Prudència fiscal, d'una banda; ambició, de l'altra.
La clau es troba, per descomptat, en aconseguir incrementar la productivitat. Com més productivitat, més prosperitat a curt, mitjà i llarg termini; més equitat i més esperança per al conjunt de la població. Deslligar el nus gordià del creixement exigeix una política ferma, pacient i decidida que potenciï l'impuls productiu de país. La inversió en capital humà, per exemple, que requereix despesa pública, atenció primerenca, ajustaments curriculars i formació dels professors. O la recuperació d'una R + D capaç de recuperar el temps perdut i connectar amb els centres de referència que protagonitzen les grans revolucions científiques del nostre temps -de la intel·ligència artificial i el Big Data a la biologia sintètica, la genòmica i la programació quàntica. O liberalitzar decididament sectors econòmics tenallats per rigideses reguladores comprensibles en altres èpoques, però inexplicables avui. O dissenyar infraestructures de comunicació d'acord amb els fluxos comercials i de distribució en la geografia espanyola. O racionalitzar la despesa pública; no per gastar menys, sinó per fer-ho amb una major efectivitat.
El futur d'Espanya es juga en la qualitat de les nostres institucions, el pacte territorial i el retrobament en un relat comú que sigui prou fèrtil com per deixar enrere aquesta dècada de desavinences. Però es juga també en el terreny de l'economia, que és el de la prosperitat compartida, on es dibuixa un horitzó que permet imaginar l'esperança. És un futur que compartim amb Europa i els difícils reptes que afronta dins el context global. És un futur pel qual val la pena lluitar amb determinació i intel·ligència i el resultat del qual marcarà les generacions per venir.
