La qüestió territorial se situa en el centre del gran embús reformista espanyol. No és l'únic element que actua paralitzant la política (n'hi ha indubtablement molts d'altres, començant per la qualitat del debat públic que se suscita al nostre país), però sí el que per irradiació acaba enverinant la resta d'assumptes. Permetria una pau autonòmica recuperar les iniciatives modernitzadores? Es tracta d'una pregunta per a la qual no tenim resposta, perquè el mateix vocabulari de les idees que maneja la classe política no anima a l'optimisme. Els grans problemes es troben localitzats i perfectament delimitats en el seu perímetre més precís, però els costos a curt termini són alts i els remeis, imperfectes. Tot i que els segles de retard s'abreugen amb l'educació ?en cèlebre cita de l'escultor basc Jorge Oteiza?, l'escassa cultura i la falta de tradició burgesa segueixen pesant en contra nostra. Per exemple, cert escapisme que amaga els errors i les dificultats sota l'ombra del pas del temps: el futur ja ens oferirà una solució. El suposat contrari també ens serveix: la perillosa sobreactuació en matèries de tipus moral o ideològic, a manera de cortines de fum, per amagar dèficits molt més concrets i inquietants.
Hi ha, en tot cas, una sèrie de problemes que no admeten ja gaires més demores. L'envelliment demogràfic n'és un, amb el seu eixam de conseqüències: com sostenir les pensions públiques amb una piràmide de població invertida? Com millorar les polítiques de benestar i convertir-les en palanques d'igualtat i creixement econòmic quan correm el risc que les pensions monopolitzin els pressupostos? I fins a quin punt no estem davant d'un assumpte que penja gairebé en exclusiva dels fluxos migratoris? Molt connectada amb aquest debat es troba la qüestió central de la productivitat, que ens porta a parlar de l'I + D, la competència empresarial, la qualitat del capital humà, el disseny ?radial o no?? de les infraestructures i la necessària digitalització de l'economia. Una major productivitat garanteix salaris més alts, creixement del PIB i, per tant, uns comptes públics més sanejats. Espanya ?encara que en realitat també la UE? s'ha quedat molt enrere en les àrees frontera de coneixement: intel·ligència artificial, big data, biologia sintètica, bateries de liti, etc. I no només amb relació als Estats Units, sinó també a la Xina i, fins i tot en gran mesura, a Regne Unit. D'aquí la insistència de la Comissió Europea a llançar una aposta per l'economia verda, que pot ser una taula de salvació per al continent. El pas d'una energia fòssil a una altra basada en fonts alternatives està cridat a convertir-se en un dels macrotemes del futur. Com tractar els plàstics de la mar? Aconseguirem, en un termini relativament breu de temps, substituir els mitjans de transport tradicionals pels elèctrics? I aquesta energia elèctrica comptarà amb fonts més netes que les utilitzades fins ara? Assolir l'avantguarda de la revolució verda és la gran aposta europea per situar-se de nou al capdavant de la innovació.
L'envelliment, la productivitat i el green deal són tres camps de reforma crucials per al nostre futur. No els únics, entre altres raons perquè estan interconnectats amb els anteriors: la qualitat de la nostra educació, la sostenibilitat fiscal, la reducció de la fractura social, la major competitivitat de les empreses... I faríem malament si deixéssim de banda la urgència d'aquestes reformes a l'espera de solucionar el conflicte territorial. Perquè no és l'un o l'altre, sinó l'un i l'altre.
