M'ha reconfortat que una de les primeres iniciatives legislatives del Gobierno hagi estat el debat d'una llei de l'eutanàsia, per aconseguir, d'una vegada, el dret a una mort assistida quan una malaltia inguarible ha convertit la vida d'una persona en insuportable. Però m'ha desesperat, un cop més, veure la reacció dels partits d'ultradreta i ultra ultradreta. Segons José Ignacio Echániz, del PP, la proposta legislativa està motivada per facilitar la mort de molta gent gran i, així, rebaixar costos sanitaris i socials. Vox ho va reblar assenyalant que era una llei per reduir costos, perquè era una fórmula «per matar gent». Vaja, que la llei era «una màquina de matar» gent. Si no vaig errat en els meus minsos coneixements jurídics, estan acusant directament d'«assassins» els qui proposen la llei.
No em puc estar d'expressar la repugnància que m'inspira la gent ?és un dir? que pensa d'aquesta manera. Són sàdics, que es complauen en el sofriment de qui no té cap altra solució per acabar amb una vida que no és vida. Perquè ells «creuen» en la vida, «defensen» la vida? Tampoc no em puc estar de recordar que no va ser cap dels partits proposants l'inventor d'una manera tan cruel d'estalviar diners. Val la pena recordar alguns casos reals que hem viscut recentment, com els de Fernando Cuesta, María José Carrasco, Maribel Tellaetxe, etc. Sense oblidar Ramón Sampedro, en qui es va basar la pel·lícula Mar adentro, d' Amenábar, que va permetre a tantíssima gent assabentar-se fidelment d'aquesta horrible qüestió. Els autèntics creadors de les «màquines de matar» gent van ser els qui van inventar la «solució final», complimentats precursors de molts dels qui ara combreguen amb la iniqua denúncia que es va sentir dimarts passat al Congrés.
