La histèria en el tractament dels ensurts o pànics epidèmics era patrimoni dels mitjans de comunicació. No obstant això, la premsa més groga ha quedat descolorida davant el sensacionalisme de la molt científica Organització Mundial de la Salut en l'abordatge del coronavirus. El seu director general Tedros Adhanom Ghebreyesus ja va suscitar l'estupefacció global, en patir un episodi de tos durant una compareixença pública d'actualització de dades, que va saldar amb un dubtós «no es preocupin, no és corona».

La popularització dels conceptes biològics té un límit. No obstant això, l'OMS va abdicar de la sobrietat científica per catapultar el coronavirus d'«amenaça moderada» a «enemic públic número u», en un termini de dues setmanes i sense canvis significatius en l'evolució a l'alça de l'epidèmia. Quina bestiola els haurà picat als dirigents sanitaris?

El 24 de gener, investida de la seva funció inapel·lable al voltant del coronavirus i menys d'un mes enrere, «l'OMS estableix que el risc d'aquest succés és molt alt a la Xina, alt a escala regional i moderat a escala global». Ningú atribuiria pronunciaments vel·leïtosos a una organització de tanta generositat, però la seva pàgina web ressaltava el 25 de gener que «l'assignació de riscos de l'OMS és molt alt a la Xina, alt a escala regional i alt a escala global». Hi havia hagut prou només un dia per reescalfar la moderació inicial a escala mundial. Un mitjà de comunicació que mostrés un comportament la meitat de capritxós hagués rebut una seriosa reprimenda dels portaveus científics.

No és la primera vegada que l'OMS rep serioses crítiques per la seva gestió d'epidèmies emergents. No obstant això, l'arbitrarietat era tan descarada que la mateixa Organització es va sentir obligada a emetre una rectificació el dilluns 27 de gener, el primer dia laborable després de la seva sobtada elevació de la gravetat del coronavirus. En una modesta nota a peu de pàgina assenyalava que havia establert «incorrectament» i fins en tres informes previs que el risc global era «moderat», quan en realitat era «alt». En efecte, els desmentits científics també compleixen amb la llei del camuflatge.

Els jocs de paraules de l'OMS es quedaven lluny de les exigències dels científics més preocupats pel brot del coronavirus, que exigien una alarma generalitzada. El risc «alt» es quedava deliberadament a un pas de l'«emergència internacional de salut pública», una proclamació d'escassa freqüència i que es reserva per als brots més amenaçadors. Al mateix temps, l'ampul·losa internacionalització del conflicte era decisiva per comprometre els països que es creien al marge de virus. L'organització va creuar la bretxa de nomenclatura el 30 de gener. En efecte, sis dies per saltar del «moderat» a unes previsions catastròfiques. I no s'està parlant d'un mitjà de comunicació.

El frenesí de denominacions descrit justificaria un examen meticulós del funcionament de la institució sanitària, però l'etíop Ghebreyesus es reservava el cop mestre per a aquesta setmana. Dimarts passat, el director general de l'OMS fins al 2022 va protagonitzar una escalada terminològica sense precedents. Tot d'una, el coronavirus adquiria la faç diabòlica d'«una amenaça molt greu» per al planeta. En una antropomorfització infreqüent en el camp de la virologia, la bestiola que va picar a l'Organització es transformava en «l'enemic públic número u» de la humanitat. I per si quedava algun científic dubitatiu, el seu abast superava «qualsevol atac terrorista». Un llançament de superproducció de Hollywood.

En dues setmanes, el coronavirus emigrava d'un perill «moderat» a l'apocalipsi. Ni el Sun o el New York Post, capçaleres desaforades de Rupert Murdoch a banda i banda de l'Atlàntic, haguessin salvat aquest abisme en tan breu termini sense envermellir. L'OMS aportava la munició dialèctica perquè el Mobile barceloní pogués ser suspès, sense necessitat que el coronavirus encunyés un sol malalt al veïnat. Tot això enmig de la tot just sufocada eufòria madrilenya, a comparar amb el suport entusiasta de Felipe González als Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona.

Les hipèrboles de l'OMS només competeixen en escassa serietat amb les apel·lacions a la calma absoluta a l'altre extrem de l'espectre científic. Els autèntics moderadors han abusat de la comparació del coronavirus amb la grip en nombre de morts. Aquesta classificació futbolística de malalties es va esquivar en altres epidèmies, encara que també era certa en la sida. El titular «La grip mata més que la síndrome» hagués desfermat una onada d'indignació en els vuitanta. Entre malalties, encara hi ha classes.