El passat 10 de febrer commemoràrem el centenari del naixement del pedagog i polític Josep Pallach. En aquest escrit ens volem centrar en la primera d'aquestes facetes.

Pallach, en el seu exili a França, aprofundí en les disciplines de pedagogia i de psicologia. Així mateix, rebé la influència de grans teòrics en aquestes matèries i pogué portar a la pràctica els seus conceptes i coneixements, sobretot en el Lycée Montgeron, on exercia amb la seva muller, Teresa Juvé.

Quan retornà a Catalunya, realitzà importants aportacions des dels diferents llocs on impartí classes. El seu pensament manté una gran frescor i vigència. Els rumbs educatius actuals i l'aplicació de les metodologies actives ens remeten a molts dels seus conceptes i aportacions. I és que concebia l'escola com una entitat que havia d'anar molt més enllà de la mera transmissió de coneixements.

La motivació dels alumnes, la considerava una qüestió imprescindible, i per això donava molta importància a l'actitud, el tracte i la manera de fer dels docents. Instava a la connexió de l'escola amb l'entorn; al guiatge dels alumnes a fi que aportessin tot el que ells creguessin oportú; a l'afavoriment de l'intercanvi constant d'opinions i punts de vista; a tenir molt presents, en l'avaluació, les reflexions i els treballs pràctics elaborats; a fomentar el respecte per les persones i les idees, la sinceritat, l'esperit crític...

Josep M. Soler Prats, antic alumne seu i impulsor de la Fundació Josep Pallach, el recorda així: «L'alumne sempre trobava en ell l'ajut d'un amic, el somriure d'un company, la paciència d'un mestre, l'orientació d'un psicopedagog, l'explicació d'un professor i la ciència d'un doctor».

Quant a obres seves, destaquem el monogràfic La explosión educativa (1973) i, també, la seva tesi doctoral, «Els mestres públics i la reforma de l'Ensenyament a Catalunya», presentada el 1975. La seva mort prematura ens deixà orfes de volums que, de ben segur, haurien tingut un caràcter influent. La seva filla Antònia ens ho confirmava amb aquestes paraules: «El seu desig era, un cop acabada la feina com a actiu polític, retirar-se, llegir, reflexionar i escriure. Sobre pedagogia, segurament hauria escrit molt més. Ell no es considerava un polític professional, era un pedagog per al compromís social».

Josep Pallach estava convençut que l'educació era la millor fórmula per resoldre els problemes de la humanitat i per respectar-nos els uns als altres.