Per la meva formació acadèmica no considero rigorosament sabers tots aquells que no poden ser demostrats experimentalment, tanmateix no nego de cap manera l'existència d'aquests sabers, fonamentats en coneixements atàvics transmesos de generació a generació, històricament perseguits pel poder religiós, per les maleïdes inquisicions. Molts poderosos els han volgut al seu costat o no els ha importat amagadament consultar els astrònoms i els astròlegs per si era temps propici per endegar una guerra o el dia concret per a un combat.
La ciència es basa en un encadenament de causes i efectes. La poma cau a terra per la llei de la gravetat. En els parasabers esotèrics, enigmàtics, sabem l'efecte, però no la causa que l'ha causat, i la ciència no els reconeix com a sabers legítims.
No em sorprengué que filòsofs, per exemple Kant, acabaren sentint una atracció per aquells sabers que transcendien la mateixa raó o que la raó no podia raonar, no aconseguia entendre, tanmateix no els negava com a verdaders. Kant, el crític dels excessos del racionalisme i de l'empirisme, es cartejava amb un mèdium d'Estocolm de gran prestigi, un fet sorprenent, no obstant explicable, car sabia que li quedava molt per aprendre. El potencial no explorat de la raó és immens, que no vol dir abastable.
2020, any de traspàs, any de desgràcies i sinistres, any de mal averany, segons una creença antiga inveterada i estesa en el món rural. L'any ens ha castigat amb el temporal Gloria i el coronavirus, vingut de la Xina, generador de l'epidèmia de la por, que ha cancel·lat el MWC de Barcelona. La meva iaia Carmeta, molt supersticiosa, si fos viva hauria completat la frase amb un petit afegitó: «De moment l'any ens ha castigat amb dues penalitats i al 2020 encara li queda molt de recorregut».
L'any 1956, l'any del gran fred que cremà les oliveres, fou també un any de traspàs. Quan la gent es lamentava per les destrosses causades pel fred algú comentava: «Què vols, som en any de traspàs». Estic segur que en aquest 2020 en què la tempesta Gloria ens ha castigat més d'una persona haurà fet la mateixa reflexió: «Estem en any de traspàs, any de malastruc, d'inevitables catàstrofes».
L'any de traspàs, bixest o bissextil, com l'any corrent, està durament sentenciat en el refranyer: «Any de traspàs, no et casis pas», «Any de traspàs no el vulguis pas, ni ell ni el que ve detràs», «Any de traspàs, ni bota, ni sedàs», mal any de vi i de blat.
D'altra banda, l'any de traspàs cau per fer-se més temible en el mes de febrer, climatològicament imprevisible. Les dites el defineixen negativament: «Febrer, el curt, brau i tossut», «El febrer si entra dolent, pitjor en surt», «Pel febrer, un dia de sol i altre de braser», «Si el febrer riu, lo fred es reviu», «Lo febrer, de cap o de cua la té que fer».
La persona que en algun moment de la vida no s'ha interessat pels mons críptics, les realitats misterioses, no és seriosa. De jove vaig relacionar-me amb dones grans, tingudes socialment com a bruixes, que mai em volgueren explicar res i negaren la condició que els atribuïa el poble. Ni s'explicaven en què es basava la gent per pensar que tenien poders sobrenaturals, com endevinar fets que es produirien inevitablement; el que no negaren mai és el seu coneixement de les herbes ramelleres o la curació de determinades malalties per procediments naturals, però no sobrenaturals.
El cas més espectacular que vaig conèixer era el d'una dona gran, la Marta, tinguda per una bona bruixa. El seu fill, de nom Martí, un home de la meva entera confiança i que mai ningú l'havia vist mentir, un bon jan, un dia em va explicar que quan era jovenet va veure la seva mare encenent en un clar de bosc un fogueró i cremant una bossa de processionàries (aquesta eruga és una plaga del pi i del roure i es trasllada formant llargues fileres). En Martí observà com la seva mare feia un espècie de ritual amb una creu de fusta i pronunciava uns mots inintel·ligibles (una pregària) i al cap de poc va veure com baixaven les processionàries del pins i en fileres anaven a cremar-se a la foguera.
Vaig parlar en diferents ocasions amb aquesta respectable senyora i sempre em negà que tingués poders o sabés fer coses que ningú més sap fer. Respecte al que m'havia explicat el seu fill, sempre es va fer la desentesa com si no entengués de què li parlava. Les bruixes històricament han rebut tantes represàlies que no es fien de ningú. El lector pot pensar que el que he explicat mai ha passat, tanmateix no tinc cap motiu per desconfiar d'en Martí. Altres coses he vist o viscut que em conviden a creure que sabem poc de les possibilitats de la ment humana i no sabem treure'n un bon rendiment.
Durant anys com a professor de ciències socials proposava als alumnes per a fi de curs alguns treballs, i sempre un sobre la bruixeria. En parlava a classe fent referències al costumisme dels aborígens americans. Guardo un document, un preuat tresor, que em regalà una alumna, la Mariona, d'una rebesàvia que com que era molt pobra va deixar com a patrimoni la seva saviesa. Moltes receptes van dedicades a millorar la qualitat dels animals, fer més ponedores les gallines, que la vaca no s'enganduleixi i doni més llet, etc., però també a les persones. Per exemple, té dues recomanacions robustes per aconseguir que la muller malgastadora es faci estalviadora, o fer-la més neta i endreçada.
No hi ha cap raó científica que justifiqui que un any de traspàs hagi de ser millor o pitjor dels que no ho són.
