El Brexit ha suscitat una doble tristesa. La primera és la de la mentida. Si el Regne Unit va decidir trencar amb el continent ha estat a causa de l'aiguat incessant de falsedats que dia rere dia, mes rere mes, any rere any, anaven caient. Mentides sobre la manca de beneficis que obtenien els ciutadans britànics en formar part d'una unitat més gran. Mentides en què es confonien els efectes perversos de la globalització amb la macroestructura europea. Mentides en fer creure que sols es pot més que junts. La segona tristesa deriva del fracàs i cap decepció és exclusivament unidireccional. Vull dir que no n'hi ha prou amb una sobredosi de propaganda antieuropeista per explicar el resultat negatiu del referèndum. Si les expectatives optimistes de la dècada dels noranta i dels primers anys del nou segle s'haguessin complert, resultaria difícil pensar que el cansament amb Brussel·les hagués arribat fins a tal punt. La UE porta dècades empantanegada en una relativa paràlisi econòmica (el disseny de l'euro ha constatat que hi ha una Europa a dues velocitats: pròspera i dinàmica en el nord, empobrida i fallida al sud), sense que es vegi en l'horitzó immediat una bateria de propostes creïbles. Després de la marxa del Regne Unit, cap universitat europea -ni tan sols mites com la Sorbona o Upsala- se situa entre les cinquanta millors del món en els rànquings internacionals (Anglaterra compta amb tres al top ten), com tampoc hi ha al continent cap ciutat realment global que pugui parangonar amb Nova York, Londres o Xangai. Els principals clústers d'R + D se situen als Estats Units, Israel, Àsia i Gran Bretanya. Parlo de camps frontera, com són els de la biociència, la intel·ligència artificial, la informàtica quàntica o l'ús del big data. La capacitat militar dels exèrcits europeus es troba molt per sota del que les amenaces exteriors semblen requerir i, més enllà de les paraules, res indica que sigui previsible una millora notable en la seva operativitat a mig termini (de nou amb excepcions notables, com el cas de Suècia). L'envelliment poblacional, l'alt endeutament públic dels països del sud i l'estretor que provoca certa macrocefàlia funcionarial europea han contribuït al fet que molts ciutadans percebin el projecte de la UE com un experiment fallit. Cal donar-li la raó al més sofisticat dels euroescèptics, el francès Pierre Manent, quan insisteix que el gran problema de la Unió es resumeix en una manca de forma política. Realment, què és la Unió: un imperi, un Estat gegantí, una aliança d'interessos regida per buròcrates? Encara ignorem la resposta.
La doble tristesa del Brexit deriva d'un fracàs que no és només seu ni només nostre, sinó que tots dos compartim i patirem. Tant ells com nosaltres perdem molt en el camí de la divisió: influència i saber fer diplomàtic, poder militar i excel·lència acadèmica, universitats i història compartida. Però, d'alguna manera, nosaltres perdem més perquè és el nostre projecte el que es malmet i no el seu: és la unió la que queda amputada i no la Gran Bretanya, la qual cosa obligarà les nostres elits a exigir-se molt més. Fer el salt a una nova forma política resulta inevitable si no volem comprovar com la temptació de la renacionalització de la sobirania es multiplica després de qualsevol nova crisi sistèmica o, senzillament, mentre la globalització continua deteriorant el llibre de comptes dels treballadors i de les classes mitjanes. Es tracta d'un perill real, no d'una fantasia. Des del passat 31 de gener ho sabem massa bé.
