A la segona meitat del segle XVIII, mentre alguns gallecs començaven l'èxode a Amèrica, alguns catalans -i no solament empresaris, sinó simples emigrants econòmics- emigraven a Galícia perseguint la sardina, que aquí ja era més escassa. Hi ha gravats del s. XVIII en què es veuen platges gallegues plenes de pescadors cofats amb la barretina catalana vermella (la portuguesa és de color verd). Els catalans van ensenyar als gallecs la pesca amb els bous -mot que ha quedat a Galícia-, i al principi, segons sembla, els tiraven pedres, ja que ho consideraven un invent del diable.

Mentre alguns gallecs començaven la conquesta d'Amèrica, a Galícia arribava tota una onada de catalans als quals deuen -i ho diuen els mateixos investigadors gallecs- en bona part el desenvolupament de les seves indústries de la mar, especialment les actuals conserveres i algunes de les drassanes més importants. Eren empresaris catalans com ho mostra el seu cognom: Massó, Curvera, Molins, Sensat, Alfageme, Portantet i sobretot Barreras, en l'arbre genealògic entronquen ni més ni menys que set generacions i no menys que 824 descendents.

Els catalans arriben a Galícia, en realitat, en la segona meitat de segle XVIII, encara que la seva influència socioeconòmica no es notarà fins a mitjans del segle XIX. Comença en aquesta època la transformació de les antigues fàbriques de salaó en autèntiques indústries conserveres, algunes fetes totalment de nou.

Si seguim la pista de la família Barreras, cal saber que l'estiu passat va arribar a reunir en el seu Pazo de Nigrán més de 200 dels seus membres actuals. El patriarca, Mateu Barreras, es trasllada a Galícia amb altres empresaris catalans com els que hem esmentat ja, mogut per la crisi que origina a Catalunya l'escassetat de sardina a la costa mediterrània, ja que era l'element essencial del seu negoci.

Els actuals descendents d'aquell pioner expliquen que Mateu va crear a la Pobra do Caramiñal, el 1818, una de les primeres fàbriques de salaó i premsat de peix, tècnica catalana per a la seva conservació en salmorra. Posteriorment i en vista de la importància que adquiria Vigo com a port pesquer, els Barreras s'estableixen en aquesta ciutat, en la qual va créixer una excel·lent pesquera especialitzada, base de l'actual port número u d'Europa, el popularment conegut com a Berbés.

És en aquest moment, a principis del segle XIX, en què la ciutat s'assenta l'anomenada «aristocràcia de la sardina», quan Vigo adquireix un gran relleu econòmic. Els Barreras adquireixen aquí dues fàbriques de salaó i comencen a desenvolupar el negoci dels efectes navals. És el 1853 quan els Barreras creen a Vigo la primera fàbrica de conserves de peix. A l'altre costat de la ria de Vigo, Salvador Massó Palau, oriünd de Blanes, com el patriarca dels Barreras, inaugurava a Bueu una de les més populars fàbriques de conserves. En 1865 els Barreras inicien el negoci del transport de peix premsat (arengades).

Encara avui, les conserves Massó de tonyina, sardines, són de les primeres del sector, i en relació qualitat-preu, potser les primeres, i a més etiqueten en català! Altres marques, com «El Porrón», mostren els seus orígens catalans, així com l'elaboració, tant a Galícia com al País Basc de conserves prèmium en «salsa catalana».

Els catalans també van anar al País Basc i a Cantàbria, on varen exportar el seu art de salar anxoves; la conservera Serrats, de Bermeo, mostra el seu origen. Igualment van anar a Isla Cristina, a Andalusia, que van repoblar, i on varen ensenyar la indústria de les arengades, que es practicava intensivament a l'Escala. Ara totes les arengades que mengem venen o d'Isla Cristina o de Galícia.