Durant la postguerra una bibliotecària, mare de quatre fills, va emprendre un projecte que havia de ser infinit: «Agafar totes les paraules de la vida». Gabriel García Márquez -que va voler conèixer personalment aquesta dona quan ja era massa tard- va confessar que en assabentar-se de la seva mort va experimentar un dol semblant al que se sent per un col·lega, perquè el seu era «un diccionari per a escriptors», així que és possible que si María Moliner no hagués existit, Cien años de soledad seria una novel·la diferent. Moliner va estudiar Filosofia i Lletres encara que deia que el seu ofici era sargir mitjons. Aquesta confessió, potser irònica, sintetitza el destí de la majoria de dones de la seva època, però ella li va furtar al temps els anys necessaris per reunir el compendi de vocables més útil i divertit de la llengua castellana. El seu Diccionario de uso del español va rivalitzar en popularitat amb els de la RAE i potser per aquesta raó els acadèmics la van mantenir allunyada del seu cercle, que llavors encara estava compost només per homes.

El 1934, després de la Revolució d'Astúries, una mestra lleonesa que es deia Ángela Ruiz Robles va ser expedientada i suspesa de sou i feina durant un mes per enviar cinquanta cèntims mensuals a un fons d'ajuda a les famílies dels seus companys presos. Afortunadament l'assetjament de la Comissió Depuradora del Magisteri no la va dissuadir de seguir exercint la docència, perquè en cas contrari ni hauria ajudat els orfes d'un hospici del Ferrol a trobar un ofici quan es fessin adults, ni seria l'autora d'una prolífica bibliografia didàctica ni hauria inventat un dels prototips del llibre electrònic actual.

Després d'esclatar la Guerra Civil, la pedagoga menorquina Margalida Comas, una de les dues úniques doctores en Ciències que existien a Espanya en aquells moments, es va exiliar a Anglaterra. A Devon va haver de suplicar-li al director d'un col·legi que li deixés exercir de professora de Biologia quan els seus nombrosos èxits acadèmics van ser desacreditats per a la plaça pel fet de ser dona. La paradoxa és que aquest mateix centre va ser precursor en educar nens i nenes en un mateix espai. Curiosament en l'època en la qual ella va desenvolupar la seva activitat docent i investigadora, fins i tot els defensors de l'ensenyament més progressista no s'atrevien a defensar una escola sense gènere, que és quelcom més que la simple convivència de tots dos sexes en una aula; ella sí que es va atrevir, però per fer-ho va haver de desmuntar molta moralina amb l'ajuda de la ciència. Va ser necessari que el feminisme es colés en aquest debat, perquè les dones ja havien començat a abandonar el fogó i els pedaços per incorporar-se a les cadenes de producció de les fàbriques, però seguien sense passar de la categoria de peó i per descomptat no se les animava que anessin a la universitat.

La Història va deixant un extens palmarès de pioneres, que ho són no tant pels seus descobriments sinó perquè van ser capaces d'emprendre projectes intel·lectuals en àmbits en els quals no se les esperava, que els estaven vetats per tradició o pel poder, perquè si les dones progressaven, l'equilibri patriarcal se n'anava en orris. Moltes van haver de carregar amb l'ultratge; Voltaire deia d' Émilie de Châtelet -una brillant matemàtica i física francesa- que era «un gran home l'única culpa de la qual fou ser dona». Hi ha milers de biografies que demostren que si les dones van aconseguir el cim del coneixement va ser malgrat els designis, contra tot pronòstic, pel seu propi compte i risc. Obstinades per una curiositat eterna, van explorar els racons del saber a la recerca de respostes tot i saber que molt probablement el mèrit de les seves troballes se l'acabaria emportant un home. Avui, en un món diferent, les estadístiques sobre la bretxa de gènere s'entesten a mirar de convèncer-nos que algunes vocacions són irrealitzables per a una nena, però el que han d'entendre totes les científiques, inventores i enginyeres que somien en ser-ho algun dia és que el secret de les seves antecessores és que mai van creure en el «tu no pots» i des d'aquest dia van començar a trencar el maleït sostre de vidre.