22 de febrer de 2020
22.02.2020

On anem?

22.02.2020 | 01:14

Estem en un impàs en això del problema català. ERC sembla disposada a negociar amb el govern de coalició socialista-Unides Podem però és clar que els del PDeCAT amb el tàndem Puigdemont- Torra al davant estan disposats a impedir qualsevol avenç. Ara és el relator que van fer aprovar al Parlament i al qual ERC va donar suport (i ara diu que és prescindible) o serà per qualsevol altre motiu però posaran tants pals a la roda com puguin perquè mantenen l'estratègia de quant pitjor, millor. Continuem assistint a un nou episodi de la baralla per l'hegemonia de l'independentisme.

Mentrestant passen coses a les que crec que hauríem de fer més atenció. Són altament preocupants les declaracions del relator de l'ONU sobre pobresa i desigualtat. Diu que els nivells de pobresa a Espanya no es corresponen amb el nivell de riquesa, ja que Espanya és el quart país més ric de la UE. Només unes dades de l'informe preliminar (haurem d'esperar un temps a tenir el definitiu), el 26,1% de les persones i el 29,5% dels nens es troben en risc de pobresa, més de la meitat de la població ha tingut dificultats per arribar a fi de mes i el 5,4% va experimentar restricció material severa, mentre l'atur és del 13,7% (més del doble de la mitjana europea). Diu que el sistema de protecció social és altament millorable, el sistema educatiu que va qualificar de segregat i anacrònic i fa esment del greu problema de l'habitatge. Salva la sanitat i les pensions. Finalment diu que el que més li van dir les persones que tenen dificultats és que se senten abandonats pels poders públics.

Fins aquí només unes pinzellades d'un informe que, almenys a mi, em produeix vergonya. Perquè és cert que som un país econòmicament prou potent perquè aquestes dades i moltes més que tothom pot trobar no siguin raonables, són el resultat de moltes coses que s'han fet malament. Si en altres països europeus amb nivells de riquesa inferiors es donen situacions millors és que alguna cosa hem fet malament. En aquest sentit sembla que el nou govern és conscient dels problemes i això ja és un pas important davant d'un PP que no va fer res durant els darrers anys del govern Rajoy. En el poc temps que fa que hi ha el nou govern hem de dir que les primeres mesures com l'increment del SMI de forma acordada, la pujada de les pensions d'acord a l'IPC o algunes de les primeres reformes de les lleis laborals són esperançadores.

Fa unes setmanes també la Fundació Campalans va presentar el seu informe social anual (el dotzè) titulat: desigualtats davant un futur incert. Els hi recomano perquè, com sempre, presenta un mapa molt complet dels problemes socials a Catalunya. Tothom que vulgui tenir una informació sòlida sobre el tema l'hauria de tenir en compte. Les dades no són molt diferents de les que donava el relator de l'ONU per Espanya. Per donar-ne només algunes de bàsiques, els diré que el 18,4% dels homes, el 24,1% de les dones i el 28% dels menors de 16 anys es troben en risc de pobresa (amb dades del 2018). Com a resum els recomano el capítol introductori de Cristina Gallart i les conclusions que firma l' Eva Granados per tenir una idea de com estan les coses. Però el que més em preocupa és la falta de resposta del govern de la Generalitat, immers en un desgavell intern, en una gran llaçada groga de demagògia i en una falta d'eficàcia galopant. No busquin perquè no trobaran cap pla real per afrontar aquests problemes. Si a Espanya tenim un govern que reconeix els problemes i té intenció d'afrontar-los aquí estem amb un govern que no governa i la perspectiva d'afrontar aquests greus problemes sembla un somni llunyà. Estem immersos en una deriva sentimental en què molts catalans sols tenen en compte el tema de la independència. Al documental sobre l'impacte emocional del procés que els vaig comentar fa dues setmanes hi havia una senyora que explicava en mig de llàgrimes que se sentia malament perquè volia fer més pels líders empresonats però que la família també la necessitava, que anava a totes les manifestacions i actes de suport que podia. No veig, en canvi, una reacció igual davant les desigualtats i les situacions de risc de pobresa. Considero que una societat que es despreocupa dels temes socials o els relega a segona plana (o més enllà) és una societat que està malament. Quan veig que ciutadans d'esquerres que votaven partits d'esquerres per defensar els drets de la gent ara vota opcions independentistes que o bé són descaradament de dretes (com el PDeCAT) o bé releguen els problemes socials a segon pla, em resulta difícilment comprensible. Si tothom constata una divisió de la societat pel tema independentista no és menys cert (però menys visible) una divisió entre gent benestant i persones amb dificultats, una divisió que queda amagada però que és, malauradament, molt real i punyent.

Abans d'acabar voldria comentar el tema de les eleccions a Turíngia (un land d'Alemanya). Allà la CDU d' Angela Merkel va guanyar les eleccions però no podia governar sola i el seu líder va acceptar els vots del partit d'ultradreta Alternativa per Alemanya per poder accedir al poder. La reacció va ser fulminant, Merkel va desautoritzar l'operació, el candidat guanyador a Turíngia va haver de dimitir i fins i tot la secretaria general de la CDU alemanya acaba de dimitir per haver permès una operació així. Voldria fer evident la diferència amb el que passa a Espanya, on el PP i Cs governen gràcies als vots de Vox a Madrid i Andalusia com si fos el més normal del món mentre es permeten titllar d'extremista al govern de Sánchez per coalitzar-se amb Unides Podem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook