Cartes

Lluís Batlle i Gargallo girona

En la seva columna de la plana 2 del DdG del 15 de febrer, la senyora Judit Pujadó ens prediu que anirem de desastre en desastre, i exposa una sèrie de fets que poden donar aquesta impressió. Jo crec que la senyora Pujadó no s'ho acaba de creure, perquè acaba la columna amb la paraula més optimista: «Arremangar-se». I jo hi afegeixo que aquesta és la solució més eficaç.

Però voldria donar dos consells a totes aquelles persones que es podrien fixar només en la tira de desastres que es van enumerant al llarg de la columna. El primer consell és recordar que l'esperança de vida i la renda per càpita van augmentant, encara que a les grans fortunes els augmenti més de pressa.

El segon consell no elimina cap dels desastres enumerats però, si es fa sincerament, va molt bé per viure amb menys intranquil·litat. Consisteix a acostumar-se a l'oració de Charles de Foucauld, la que comença així: «Pare, em poso a les vostres mans, feu de mi el que us plagui. Per tot el que fareu de mi, us en dono gràcies. Estic disposat a tot, ho accepto tot, mentre es faci la vostra voluntat en mi i en totes les criatures».

Afegeixo un tercer consell, l'oració que al segle XVI va escriure Thomas More per demanar el bon humor. Les dues es poden trobar per internet.

El pont del tren

Romuald Massanes PEnalba barcelona

No entenc que el pont ferroviari d'en Pixota o Pitxota entre Malgrat i Blanes necessiti de 6 a 9 mesos per tornar a rutllar, atesa l'avançada tecnologia actual. Quan la Tordera recuperi l'assossegament es podria construir provisionalment un brancal ferreny a mà esquerra de la sortida de Malgrat que prestés servei a l'indret poblat de Sant Lluís i a les Ferreries de Palafolls, que abastaria estació de tren, fins a adreçar-se a mà dreta per recuperar el seu camí normal fins a Blanes, davant del Mas Marull.

Herois sense capa

Tomàs Girbau Xalabarder Girona

Durant la intensa tempesta Gloria, els embornals del meu carrer, com en molts altres, van quedar taponats per les fulles i brutícia urbana. La calçada estava inundada i la via, solitària. Des de la meva finestra veia amb esfereïment la crescuda del rierol d'aigua que s'havia format i anava carrer avall. Sens dubte, era un dels pitjors dies per sortir al carrer.

Tot i això, un home ja gran caminava pel solitari i desolat carrer. Es va parar enmig de la vorera, va tancar el paraigües i, amb l'extrem punxegut d'aquest, va arrossegar les fulles de manera que quedés lliure l'embornal. A mesura que anava desembussant-los, la fúria de l'aigua disminuí. L'amenaça s'havia esvaït. Un heroi sense capa, com segurament n'hi haurà molts d'altres en el món. Aquesta carta és per a ells, gràcies.

Qui menysté

els espanyols?

Joan Carles Alonso Anglada FLAÇÀ

Els espanyols solen dir que els catalans els menystenim, que ens creiem superiors i més intel·ligents. Ens titllen de supremacistes i de prepotents. Aital cosa no és així; si més no la gran majoria de catalans no actuem de tal manera ni pensem que siguin inferiors. Però ells sí que es consideren més curts, de menys enteniment o més babaus que altres pobles.

N'he trobat una prova viatjant en tren. Quan arribes a una estació avisen per megafonia de quina estació es tracta i donen algun avís de precaució en creuar les vies, si hi ha pas habilitat, o el que correspongui. Sempre en català, castellà i anglès. Tot venint de Girona, quan arribes a l'estació de Flaçà, es dona el següent consell: «Si us plau, vigileu amb la distància entre el cotxe i l'andana». Així ho diuen en català i en anglès. Però per als usuaris espanyols la locució en castellà és aquesta altra: «Al subir y bajar del tren, les rogamos tengan cuidado para no introducir el pie entre el andén y el tren».

Ben bé com si fossin nens petits. I això que els trens els opera RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles). Qui és que menysté els espanyols?