22 de febrer de 2020
22.02.2020

En la meva modesta opinió

22.02.2020 | 01:13

Una estimada companya explicava que al seu pare, metge de professió, una senyora li va demanar després de relatar els seus símptomes: «Què em passa, doctor, en la seva modesta opinió?». Ai de les opinions modestes, què va ser d'elles? En la comèdia Si la cosa funciona de Woody Allen, un professor d'escacs sense filtres explica a una mare queixosa que va tirar les peces al cap de l'infant «per sacsejar-li la seva malaptesa vegetal». Davant la sorpresa de la progenitora, que sosté que el seu fill és molt llest, el brusc monitor respon: «En la seva opinió, senyora». En la seva opinió. Si obre el meló de sotmetre la capacitat d'un petit humà a debat, la dona haurà d'estar preparada per escoltar veus discrepants.

Les opinions s'expressen amb més o menys fortuna, amb més o menys risc, i amb sort sustentades en algun fonament. La meva opinió és només meva, i la comparteixo sense ànim d'ofendre, encara que mai se sap. No obstant això, certes opinions s'han nodrit d'immodèstia i hi ha col·lectius amb moltíssim temps lliure disposats a esgrimir creences veritables com punys i defensar-les on calgui, amb lleis discutibles interpretades sovint de la pitjor manera possible per als que no segueixen el corrent. Els advocats cristians que han portat davant els tribunals l'actor Willy Toledo per faltar-li al respecte al seu déu. L'activista que va denunciar les cançons del raper Valtònyc per enaltiment de terrorisme. Els sindicats policials que van acusar el dibuixant Toni Galmés per calúmnies al cos en un còmic sobre l'1-O de Catalunya. Si la mare de Si la cosa funciona hagués pertangut a un club de ciutadanes amb energia per dilapidar, l'esquerp mestre que li va dir «no puc ensenyar escacs a un zombi inútil» hagués estat immediatament assegut a la banqueta. I molt possiblement condemnat.

Va haver de ser precisament Willy Toledo aquest dilluns, obligat a perdre el seu temps defensant el seu dret a expressar-se com vulgui davant d'un jutge, qui critiqués que, lluny d'aprimar-se, el llistat d'assumptes dels quals no es pot parlar amb llibertat vagi sumant ítems. L'executiu d'esquerres, que encara no ha derogat la llei Mordassa que va deixar Espanya a l'altura de qualsevol monarquia bananera quant a protecció dels drets civils, ha anunciat que tipificarà com a delicte l'exaltació del franquisme. Quina necessitat hi haurà de revitalitzar amb una injecció de censura ideologies momificades que només es manifesten en quatre tuits provocadors i mitja dotzena de sobretaules plomisses. No és el que s'espera d'un govern progressista, per descomptat, aquesta contribució a la infantilització de la societat per la via de prohibir el pensament lliure (sigui o no del nostre gust) i la seva expressió (més o menys grollera).

En aquest horitzó interminable d'ofenses possibles, comença a haver-hi tantes coses que no es poden dir, de les quals no s'ha d'escriure, que es podria agrair que el proper consell de ministres produeixi un foli amb els assumptes dels quals es pot tenir una opinió que no et porti a la presó, a l'exili o a una provisió de fons per a l'advocat. Truita de patates, amb o sense ceba; Pare Noel o els Tres Reis; cotxe de gasolina, elèctric o híbrid; platja o muntanya; l'alineació del Madrid i del Barça; estem sols en la galàxia o acompanyats. Jo opino que acompanyats. Modestament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit