Serà difícil que el català creixi si sempre parlem en castellà amb qui pel seu aspecte no sembla català», deia fa uns dies l'alcaldessa de Vic, Anna Erra, al Parlament de Catalunya quan el Govern presentava la campanya No em canviïs la llengua, pensada per convèncer-nos a tots que hem de parlar en la llengua materna -ahir n'era el dia mundial, ves per on- peti qui peti, sobretot si el que tenim a davant és sospitós de parlar l'espanyol. Abans-d'ahir, a la que fins aleshores era la capital de la sardana, Perpinyà, cridada a ser Ítaca per unes hores el dissabte 29 de febrer -s'espera que una caterva ben nombrosa d'independentistes s'hi aplegui per adorar el líder suprem de la causa, Carles Puigdemont, i els seus apòstols europeus- la impulsora de la campanya per fer gran el català, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va fer un discurs - oh là là!- en francès (!!!), l'altra llengua enemiga, un gest que ha provocat una indigestió als grans patriotes de banda i banda de la frontera, entre els quals s'hi compta la fins fa quatre dies emissària del Consell per la República a la Catalunya del Nord -un satèl·lit de la galàxia del nou país de ficció que té ocupats personatges ociosos com el cantautor retirat dels escenaris Lluís Llach-, Júlia Taurinyà: «Fer un discurs en francès a Perpinyà, per la cloenda de la capitalitat de la sardana, a una setmana del 'retorn a Catalunya' dels exiliats ( sic.), quan ets consellera de cultura de la Generalitat... Aquí sí que parlaria de distorsió cognitiva. Amb obligació de tractament», es queixava. El flirteig amb el deliri de sectors que encara es creuen l'ensarronada -el terme espanyol és molt més sonor: «camama»- de la independència és tan intens que no es fabriquen prou ansiolítics al planeta per fer-los tornar a la realitat; no hi ha «tractament» possible i el pronòstic per als malalts imaginaris obsedits a identificar els traïdors a la pàtria és més que reservat. La consellera ara ja sap quin gust té la pròpia medecina: intens, com el Nespresso de George Clooney.
