Des de la muntanyeta de les Pedreres podem contemplar una àmplia panoràmica, que s'estén des de la ciutat de Girona, situada en un primer terme, fins a la serralada que tanca l'horitzó, des del Montseny fins al Pirineu. En aquell teló de fons que limita el nostre entorn comarcal hi podem veure un cim que es presenta com si fos la proa d'una embarcació. El seu aspecte és inconfusible. Fins els menys experimentats el poden distingir. En l'extrem d'aquell promontori i ran de l'espadat, els nostres avantpassats hi aixecaren un santuari on es venera la Verge, amb l'advocació de Santa Maria del Far. Una artística imatge de la Mare de Déu alletant el seu diví fill presideix la capella. És una talla del gòtic tardà. En aquell indret les tempestes s'hi solen produir amb certa violència, i en algunes ocasions amb resultats tràgics. En una ocasió un llamp va causar la mort del capellà-custodi, mentre estava contemplant l'impressionant espectacle dels llamps que il·luminen aquell bell escenari, acompanyats pels trons que hi donen una tremenda música ambiental. A mitjans del segle passat en una d'aquestes sovintejades tempestes, un llamp va afectar greument l'edifici del santuari. La família que en tenia cura s'espantà, com era natural i atès el mal estat en què havien quedat les instal·lacions, i no volent exposar-se a un episodi que en qualsevol moment es podia repetir, decidiren traslladar-se a residir en un lloc més tranquil. Durant uns anys el santuari quedà deshabitat. La imatge es diposità transitòriament a Vic, diòcesi a la qual pertany el santuari. L'edifici quedà abandonat i alguns desaprensius hi feren destroces i fins i tot part del mobiliari fou llençat daltabaix del cingle.
Durant uns anys el que durant segles havia estat un centre de devoció mariana i un àmbit de descans i de relaxació, feia llàstima de veure. Només quedava intacte el mirador sobre una àmplia panoràmica que s'estén des de Montserrat fins a l'Estartit, amb la ciutat de Girona, les illes Medes i les terres de la Selva, el Gironès i el Baix Empordà.
Un bon dia del mes de març de l'any 1970, és a dir, per aquests dies fa cinquanta anys, el santuari es tornà a obrir i la imatge tornà a presidir el seu tron.
Havia estat necessària una important obra de recuperació. El bisbe de Vic havia tingut l'encert de destinar-hi un capellà capaç d'emprendre la difícil tasca de recuperar la vida i el culte del santuari. Mossèn Josep Isern hi ha dedicat el seu esperit sacerdotal per restituir el culte, i tota la seva capacitat d'organització per donar vida a l'hostaleria. I fer assequible l'accés i més amable tot el recinte i el seu entorn. S'hi realitzaren les obres que feien falta, per restablir la vitalitat d'aquell emblemàtic recinte. Els treballs a realitzar no eren fàcils, sinó més aviat resultaven complicats i costosos. Però l'obra s'emprengué amb entusiasme i plena dedicació. L'edifici quedà totalment rehabilitat i en moltes millors condicions que no estava abans del trauma que havia patit. Mentre que anteriorment l'hostaleria era una casa de pagès, amb un menjadoret per uns pocs comensals, i unes habitacions sense cap comoditat, ara disposarien d'un gran menjador, una cuina moderna, un bar acollidor i unes habitacions amb més comoditats i amb els serveis higiènics d'acord amb les exigències del moment i que després s'han anat adaptant als avenços i a les exigències que es van succeint. Anteriorment al parèntesi originat pel desastrós llamp, el corrent elèctric hi era d'una intensitat escassa. Impossible el funcionament d'aparells de refrigeració i tot el que pugui ser necessari si es disposa de força suficient. Tampoc hi havia el servei d'aigua potable. A les habitacions s'hi trobava la palangana, amb el seu suport i una gerra per a l'aigua neta i una galleda per recollir la que ja s'havia usat, mentre que ara les habitacions tenen aigua corrent i dutxa o bany. La família Aulet, ja resident en aquella contrada dedicats al ram de la restauració a Rupit, es feren càrrec de l'hostaleria del Far, i sota el guiatge del capellà-custodi emprengueren el seu nou treball al servei del santuari del Far. Em deia en Salvi Aulet que el dia de Sant Josep de l'any 1970 havien dinat per primera vegada en el seu nou lloc de treball que havien de mantenir per llarg temps.
Des d'aquella llunyana data la vitalitat del santuari ha anat desenvolupant-se. Els accessos han anat millorant ostensiblement. La carretera d'Olot a Vic que comunica la Garrotxa amb Osona ha estat asfaltada i senyalitzada convenientment; sent ja història l'antic estat lamentable d'aquella ruta, que resultava incòmoda i perillosa. També es va condicionar la carretera que porta del coll de Condreu al santuari. Primer es va asfaltar la segona part del circuit i posteriorment la més propera al coll de Condreu. I ja no és aquell itinerari que només era utilitzat pels conductors molt atrevits i que no tenien por de deixar-hi el cotxe. La facilitat d'accedir-hi amb tota comoditat ha propiciat que es multipliqués el nombre de visitants. Uns per encomanar-se a la Verge. Altres per recollir-se uns dies en l'estudi o en la meditació. Altres per la celebració d'unes noces o d'un aniversari. Altres per fer un bon àpat. I tant uns com altres per admirar la bella panoràmica que des d'aquell incomparable mirador es pot contemplar.
El matrimoni Aulet que iniciaren la seva tasca en el santuari, relativament encara joves, hi envelliren i ja han mort. També morí un dels seus fills, després d'haver dedicat tota la seva vida al santuari, i en una edat en què es podia esperar molt del seu entusiasme i la seva capacitat de treball. Les seves cendres estan dipositades en una de les parets de la capella de les ofrenes, externa del temple. L'escassesa de sacerdots ha originat que mossèn Josep Isern hagués de multiplicar les seves responsabilitats. Encarregant-se dels santuaris de Montgrony i de Cabrera, i assumint ministeris parroquials a Rupit. Malgrat tot, no ha pas minvat la seva dedicació al santuari del Far, on hi ha consumit una gran part de la seva vida. I on, l'any 2012, hi celebrà les bodes d'or del seu sacerdoci, amb una solemne Eucaristia, i un dinar de germanor, acompanyat de familiars, companys de ministeri i un gran nombre d'amics del santuari.
