Aquest 2020 es commemora el centenari del naixement de dos personatges amb majúscules. El passat 10 de febrer el del figuerenc Josep Pallach, a la seva ciutat natal, i aquesta setmana, al Palau de la Generalitat, es va celebrar l'obertura del, també, centenari del naixement de Josep Benet. Pallach i Benet, dos referents fonamentals de la política del nostre país.

Repassant la vida, obra i pensament d'aquests dos personatges, no hi ha cap mena de dubte de la importància que ambdós varen tenir durant els anys crucials i durs del nostre país. Defensors aferrissats dels valors catalanistes quan res era descomptat, quan res era fàcil. No només això, sinó que el pòsit, el llegat, la potència de les seves tesis, la cultura que impregnaven els seus escrits, el carisma que desprenia la seva personalitat eren excepcionals, tal com ben apuntava Antoni Puigverd en un article recent. Lluny dels discursos oportunistes i curterministes, mirada llarga, projecte i una idea de país.

Deixant a banda -que no és poc- la vida de Pallach carregada de peripècies dignes de pel·lícula, és remarcable, especialment avui dia, l'evolució política dels dos personatges. Pallach fou un militant històric de moviments obreristes, des del Bloc Obrer i Camperol passant pel POUM i el MSC. Benet, en canvi, milità inicialment a Unió Democràtica de Catalunya. Les circumstàncies del moment portaren Pallach a fundar l'escissió socialista del PSC-Reagrupament, una branca socialdemòcrata moderada i pragmàtica que, poques setmanes després de la seva mort, va concórrer a les primeres eleccions democràtiques amb el Pacte Democràtic juntament amb Convergència Democràtica de Jordi Pujol i Esquerra Democràtica de Trias Fargas. Per la seva banda, Benet fou senador i diputat independent al Parlament de Catalunya sota les sigles del PSUC. Aparentment contradictori però, en el fons, no tant.

Durant la transició democràtica, malgrat la gran atomització de partits, moviments, assemblees, faccions o escissions (una mica semblant a ara), tothom era conscient de quin era l'objectiu (això ara, en canvi, no ho tenim gens clar). Aquella generació de demòcrates, que havien viscut i patit la guerra civil, alguns l'exili, la postguerra, la dictadura franquista, la clandestinitat, tenien molt clar el valor de la discrepància, del pluralisme i el respecte a l'altre com elements necessaris per salvaguardar tot allò.

Potser els temps líquids de Baumann, ja aleshores, es feien presents entre militants i dirigents democratacristians, comunistes, nacionalistes i socialistes. Al cap i a la fi, el que es tractava era de defensar la llibertat i la democràcia. La resta, era secundari. Important, sí, però secundari.

Amb la democràcia consolidada en el nostre país (amb totes les crítiques i imperfeccions que se li vulgui fer, però democràcia al cap i a la fi), pels fills i nets del «terrible règim del 78» l'adversari polític s'ha convertit en enemic; el discrepant en traïdor i el divers en freaky. Els blocs han esdevingut més rígids.

Quantes lliçons de Pallach serien ben útils a il·lustres diputats amb el Twitter a la mà. La política és pedagogia, deia... Ai! Si veiés les noves tendències parlamentàries! I quantes vegades ens hauríem de repetir la idea «d'un sol poble» de Benet, a vegades oblidada pels mateixos que, anys enrere, l'invocaven. Revisem doncs els nostres referents que, entre altres coses, serveixen per això. Per orientar-te quan vas perdut.