En el seu interessant llibre de nom Cómo derrotar al independentismo en las urnes (ED Libros, 2020), en Carlos Castro afirma que entre 250.000 i 300.000 votants independentistes podrien ser-ho de manera circumstancial o tàctica; és a dir, van votant opcions independentistes sense tenir-les totes i, sobretot, per manca d'una alternativa de centredreta sorgida i arrelada en el país. Segueixen la riuada provocada per Artur Mas quan va bescanviar governar la crisi econòmica -no en sabia prou, com diu la cançó d'en Serrat- per enfilar-se a un carro, el sobiranisme, i donar el salt cap a l'independentisme, que va destruir CiU.

El resultat d'aquest canvi malastruc posa de relleu el seu error estratègic i tàctic: des d'aleshores, any 2010, els Mas, Puigdemont i Torra no han aconseguit ni un sol traspàs de competències i ni tan sols un augment notori de les inversions estatals a Catalunya... en vint anys! A més a més, han trencat l'harmonia que es donava en la plural societat catalana i han trencat el país en dues meitats confrontades pel seu sentit de pertinença i de raça, segons la darrera poca-soltada d' Anna Erra, alcaldessa de Vic i diputada de JxCat, a qui se li pot aconsellar allò de «la imbecilitat es perd al costat dels llibres», com va dir encertadament la companya Olga Seco fa uns dies en aquestes pàgines.

El guia espiritual del Mas navilier que cap a Ítaca ens volia portar -la llar, en versió homèrica-, en Francesc-Marc Àlvaro, antic col·laborador de l'edició catalana del madrileny i dretà El Mundo i una de les columnes herculianes de quan en Pepe Antich convertí La Vanguardia en llum i guia del sobiranisme, ha escrit una obvietat respecte dels diferents partits i grups, avui en fase de cristal·lització, que volen fer-se amb la borsa de vots comptabilitzada per en Castro: «Intentar atraure vots tan diferents amb una sola opció i un únic programa és gairebé impossible». Discrepo.

Avui, com ha dit recentment el president Montilla, l'espai central del catalanisme està ocupat pel PSC, i així convé que ho sigui en el futur, hi afegeixo. Això no nega, però, que a la dreta dels socialistes catalans s'hagi de bastir un espai igualment català i catalanista, com té dit en Miquel Iceta, que vingui a enfortir aquesta centralitat política que hauria de ser dual. Si es vol precisar, aquests gairebé 300.000 vots que ha recol·lectat en Castro, es troben potencialment orfes i, per tant, han fet de l'adopció independentista una transitorietat temporal. Si se'm permet, frisen per recuperar l'antiga CiU, però tots sabem que això és un impossible material i espiritual. Els morts no tornen.

En la meva modesta opinió, el desig d'explorar nous camins va més enllà de la forquilla d'electors xifrada per Carlos Castro. La mesa pel diàleg, pactada entre ERC i el govern de Pedro Sánchez, torpedinada pels ruralistes Puigdemont i Torra, disposa de més suport ciutadà que votants tenen cadascuna de les opcions independentistes representades en el Parlament, segons que ens diuen les tres últimes enquestes d'opinió publicitades. Es ben lògic que una majoria ampla de la societat catalana vulgui sortir de la ratera construïda per l'independentisme, que ni fa ni deixa fer. Catalunya sencera es troba enclaustrada, per no dir segrestada, i la fòbia per l'aïllament creix com l'escuma. I, siguem sincers, el «ho tornarem a fer» no deixa de ser simbologia que amaga frustració i decepció, que llença el barret al foc per estalviar-se el necessària acte de contrició.

Fora bo, en conseqüència, que s'anessin presentant les opcions polítiques de nova fornada i que, en el meu parer, arribessin a acords pragmàtics que vinguessin a construir una única i àmplia oferta electoral. Si tot rusc ha de produir la seva pròpia mel, no té cap sentit disgregar potencialitats plantant ruscos diferents cada cinc metres. La llei electoral catalana no perdona ni l'egoisme, ni el personalisme. Per alguna cosa -la supervivència d'ambdós- el PP i Cs volen presentar-se aplegats sota una única sigla.