A la nit, en treure les escombraries, vaig coincidir al carrer amb un veí que sortia a passejar. Li vaig dir que no anés pel camí de la dreta, ja que estava molt fosc a causa d'una avaria dels fanals. Però no em va fer cas i el vaig veure perdre's en la negror urbana. A l'endemà, vaig saber que havia mort. Vaig deduir dels meus càlculs que quan vaig parlar amb ell ja era un difunt que es dirigia sens dubte al més enllà. No crec en aquestes coses, però quan passen, passen, te les creguis o no, què hi farem. En fi, que vaig anar al tanatori per donar el condol a la família i vaig seguir fent esbrinaments sobre l'hora de la seva mort en un intent de tirar a terra la situació paranormal en la qual em trobava embolicat. Però no hi va haver manera: havia exhalat el seu últim sospir minuts abans que coincidíssim a les portes de les nostres cases.

Això va succeir fa una setmana i des de llavors he procurat, en els meus passejos, evitar el camí que va agafar el difunt. Però ahir a la nit, empès per una temptació morbosa, vaig sortir a fer un volt a l'illa internant-m'hi. L'avaria dels fanals ja estava reparada, però feia una boira londinenca que difuminava els contorns. Al cap de poc, em vaig ensopegar amb una morta que havia tret a passejar el seu gosset, també mort: un caniche negre de la mida d'un puny. Sé que estaven morts tots dos perquè aquestes coses es noten quan un ja està advertit. La vaig saludar amb un «bona nit» al qual no va respondre, doncs semblava no haver-me percebut. En això, el gosset difunt va fer a la vorera unes caques fúnebres que la dona morta va recollir amb una bossa de plàstic transparent i atrotinada.

Em va estranyar, és clar, fins que vaig recordar haver llegit en algun lloc que alguns acabats de morir, ignorants del que els acaba de passar, segueixen fent les mateixes coses que les que duien a terme en vida per pura inèrcia. Vaig pensar en acostar-me a la senyora per dir-li que deixés de recollir les caques, ja que tant la seva mascota com ella pertanyien ja a una altra realitat. Però no em vaig atrevir. Em va fer una mica de vergonya, no sé. Després em vaig preguntar si jo mateix no estaria mort també, pel que vaig tornar precipitadament a casa, on la meva dona, afortunadament, em va saludar amb un «hola» completament normal. I així fins avui.