Ningú donava un euro per Netflix quan va veure la llum. ¿Que milions de persones a tot el món pagaran per veure televisió a la carta en una plataforma de streaming? Va, home, va. Els endevins es van equivocar i avui Netflix, després de canviar el xip en els hàbits de consumidor, és un gegant que estrena sèries i pel·lícules en tromba amb pressupostos folgadíssims. Capaç de plantar cara fins i tot a Hollywood i ficar-li l'aigua a casa amb diverses produccions que truquen a la porta dels Oscars amb noms de categoria. Però, a diferència d'altres gegants de la tecnologia als quals ningú els discuteix el domini (Facebook, Google...), Netflix no pot adormir-se en els llorers televisius perquè la competència és ferotge. I veloç: HBO, Apple, Amazon i Disney lideren un atac en tota regla a un model de negoci que, de moment, sembla no tenir límits.

A Netflix ningú li traurà el mèrit d'haver estat la pionera. Va néixer a principis de segle com un videoclub virtual que permetia als subscriptors sol·licitar i retornar DVDs per correu. Amb el pas el temps, els avenços tecnològics van fer la resta: per què utilitzar suports físics quan es pot accedir via streaming als continguts? L'èxit de Youtube a mitjans de la passada dècada va aplanar el camí. L'imperi Netflix es va estendre per mig món amb una idea molt clara: sèries originals en què invertir sense gasiveria per fitxar directors, guionistes i estrelles de primer nivell.

Tampoc Espanya, campiona de la pirateria, es va resistir a una proposta que garanteix mitjançant una subscripció accés a bons continguts sense publicitat i amb qualitat d'imatge impecable. Decideixo i veig. Amb una peculiaritat: l'estrena de sèries d'una tacada, sense necessitat d'esperar dies per veure el següent episodi. Al principi, la gran rival de Netflix va ser la més selecta HBO, amb el seu Joc de trons i altres sèries mítiques al capdavant, però sense les allaus d'estrenes ni la mateixa celeritat d'emissions. Menys quantitat i molta qualitat. A poc a poc van anar pujant nous noms al ring televisiu, encara que ni Amazon Prime Video o Sky van ser enemics importants. Però la situació està canviant: Amazon aposta cada vegada més fort, i l'arribada d'Apple TV i Disney assegura una gran batalla a la petita pantalla. No parlem d'unes companyies primerenques i febles sinó d'opcions que formen part de gegants amb un múscul econòmic immens i, en el cas de Disney, amb un magma de continguts audiovisuals imparable a l'hora d'oferir un catàleg competitiu: pel·lícules de Disney, Marvel, Pixar i Lucasfilm, ABC i tot 20th Century Fox. Gairebé res.

Alguns estudis apunten que el temps total que els nord-americans dediquen a veure vídeos augmentarà el 2020 però la quota de Netflix caurà del 27 per cent actual al 25,7 per cent el 2021. No sembla una gran caiguda però sí que marca una tendència i tot assenyala una de les possibles debilitats d'un gegant avui invulnerable: Netflix es preocupa, sobretot, per augmentar el seu nombre de subscriptors, encara que això obligui a una carrera de pressupostos cada vegada més elevats i temeraris (cap productora de Hollywood es va atrevir, per exemple, a finançar la caríssima pel·lícula de Scorsese El Irlandés). Per contra, les seves competidores (Amazon, Disney i Apple, sobretot) tenen altres prioritats a dia d'avui, des de vendre productes en l'immens mercat global fins animar la gent a visitar parcs temàtics o vendre telèfons i tablets.

A Netflix li esperen turbulències si el mercat, que ja va donar mostres de saturació el 2019, no li dona un creixement de subscripcions que avali i sostingui la seva complexa bastida financera. Les pitjors previsions asseguren que Netflix, que ja produeix continguts en diversos països com a forma de diversificar la procedència de continguts, perdrà fins a 4 milions d'usuaris als Estats Units aquest any si no baixa els preus davant d'una competència més barata. Si li surt bé la jugada d' El senyor dels anells, Amazon pot donar molta guerra, i Disney, a més del seu inesgotable cabal de continguts ja coneguts, pot obrir fèrtils camins de produccions originals com els de la sèrie The Mandalorian.

De moment, Apple TV és l'aposta menys sòlida pel que fa a catàleg (alterna fiascos com See amb èxits com The morning show), però pertany a un imperi sense problemes de liquiditat, amb milions de dispositius als quals accedir a tothom, i ha assaltat el mercat internacional en un obrir i tancar de pantalles. I no oblidem que l'arribada d'HBO Max posa en circulació material del grup WarnerMedia. O sigui: més de 10.000 hores de contingut amb les sèries, pel·lícules i documentals fets per HBO, Warner, la BBC i alguns originals.

Estiguin atents a les seves pantalles: la guerra acaba de començar. Encara que la gran pregunta que li sorgeix al consumidor, sens dubte el gran beneficiari de la competència, és: d'on traurem temps per veure tanta televisió?