Els governs centrals, siguin del PP o del PSOE, demanen permanentment al govern de la Generalitat que actuïn amb «sentit comú» i el «seny català» (com si fossin uns atributs exclusius de la nostra idiosincràsia).

També demana «sentit comú» el president Sánchez al PP i a Ciutadans.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, diu que amb el govern de coalició del PSOE amb Podem s'ha imposat el «sentit comú».

Per a Santiago Abascal Conde, líder del partit ultradretà, el «sentit comú» és un imperatiu perquè així ho anuncia el programa del seu partit: «Vox és el partit del sentit comú, el que dona veu a allò que pensen milions d'espanyols a casa seva; l'únic que lluita contra l'asfixiant correcció política. A Vox no diem als espanyols com han de pensar, parlar o sentir, diem als mitjans i als partits que deixin d'imposar les seves creences a la societat».

Esmento només una petita mostra de les diferents percepcions i concepcions del que és i representa, per a uns i altres, el necessari «sentit comú». Tanmateix, però, tots aquests polítics creuen realment en el «sentit comú» que esmenten?

No deu ser també cert el que deia Eugene O'Neill, dramaturg nord-americà, que «creure en el sentit comú es la primera falta de sentit comú»? O la famosa frase voltairiana: «El sentit comú és el menys comú dels sentits»?

No ens trobem davant una banalització del terme? O és que el terme és ambivalent com ho demostren les múltiples definicions, tant des de la filosofia, com de la sociologia i de la ciència en general?

Ens cal una resignificació, com urgia la periodista Olga Cubides de l'Àmbit d'Investigació i Difusió Maria Corral: «Alerta amb el sentit comú»?

Com ella mateixa raona, no hi ha un únic sentit comú, ni aquest ha estat igual al llarg de la història. És tan divers com les persones, les cultures, les herències històriques i les creences.

Als catalans ?per exemple? se'ns atribueix el «sentit comú» com la nostra idiosincràsia i sovint es barreja amb el «seny», com si fossin sinònims, quan en realitat representen posicions mentals diferents.

Davant la proliferació de conceptes i definicions, a l'entorn del «sentit comú», em permeto associar-me a l'actitud de Miguel de Unamuno: «Hi ha persones tan plenes de sentit comú, que no els queda el més petit racó per al sentit propi».

Confiant en la comprensió de l'amable lector, exposaré el meu «sentit propi» aquí i ara, de com entenc el «sentit comú i el seny», en el context històric que viu el nostre país.

Per a les meves reflexions, em serveixo d'un article de Jordi Cuscó (doctor en filosofia) publicat a la revista Valors, on entre altres coses diu que «sentit comú i seny» impliquen un ordre en comú.

El «sentit comú» fa referència a un ordre «quiet», la vivència de valors en comú. En canvi el «seny» pretén un ordre «en moviment» vers la «creació de valors comuns».

Tanmateix la tensió d'aquets dos valors, no només ens fa ser i estar vius i persistents, sinó que configuren la nostra permanent i constant «voluntat d'ésser».

Carles Cardó, canonge tarragoní, referència del pensament social cristià, a principis del 1920 reflexionant sobre la consciència nacional catalana i les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol, ens ofereix una bella i significativa imatge: «els catalans són com la música de Beethoven, apassionada i serena». Cardó vol i defensa el «seny musical» per als catalans, perquè rere la serenitat de les formes musicals hi ha una passió que ens dona vida i ens fa evolucionar. Des d'aquesta perspectiva, el seny no és oposat a la rauxa del geni, sinó que rauxa i sentit comú són elements constitutius del seny.

Per exemplificar el «sentit comú i el seny», em plau la imatge mítica de Janus, déu romà de dues cares. Una mira endavant i l'altra, endarrere. Se'l considera guardià de les llars, perquè simbolitza el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir amb «seny» el present.

Dues mirades que feren servir els prohoms de la Renaixença i el Noucentisme quan volgueren refer la personalitat nacional catalana, reproduint els antics monuments i donant a conèixer les obres dels artistes actuals a les altres nacions, demostrant com el seny català és civilitat, personalitat i afirmació.

Tanmateix, quan afrontem temes concrets i reals de «sentit comú», el «seny» ens imposa cercar uns «mínims comuns» per una convivència, civilitzada i democràtica.

Claudia Alsina, a El sentido común a su alcance (Ariel 2013), ens parla del «sentit comú competencial» molt oportú per fer aterrar els grans conceptes del «sentit comú» a la resolució pràctica de problemes concretes. Ho explica amb un exemple molt il·lustratiu.

Quan volem organitzar un viatge, cal reunir informacions diverses (preus, temps, ofertes, mitjans de transport (...), fer càlculs temporals i de costos, comparar alternatives detectades i prendre decisions. Però un cop feta aquesta aproximació tan racional cal que es faci una revisió crítica general: Convé fer el viatge en les dates fixades? Ens podem permetre fer aquest viatge?

Ves per on, em semblen preguntes raonades, plenes de «sentit comú i seny» perquè, a les properes eleccions, els nostre líders polítics es facin i ens les facin, en relació al transcendental viatge vers la independència de Catalunya.

Així sigui.