Desenes de coratjosos comentaristes decreten a hores d'ara que la por és el pitjor virus, o que el veritable coronavirus és la por, amb altres variants de l'equació. Es refereixen per descomptat que els altres humans són víctimes del pànic irracional, mentre que els preclars analistes es mantenen fora de perill d'aquestes febleses residuals de temps primitius. No obstant això, cap d'aquests herois gens anònims ha rematat la seva denúncia de la paüra aliena amb un enèrgic «per descomptat, demà mateix volo a Wuhan per demostrar les meves tesis sobre la histèria col·lectiva».
Un cop esgotada la por com a solució epidemiològica, els experts carreguen contra el virus del racisme, que presumptament hauria victimitzat en la resta del món els naturals de l'immens país asiàtic. La determinació acusatòria no explica que el confinament de fins a cinquanta milions de xinesos va ser decretat per Pequín, i potser massa tard. Davant d'aquest ecumenisme merament teòric, per primera vegada s'ha imposat a escala global el «distanciament social» com a virtut reactiva a les grans infeccions. Aquesta doctrina s'enfortirà en futurs embats.
Els valents de saló obliden que despreocupar-se és preocupant, i que una quota racional de por resulta estimulant per a la convivència. Pot ser només una casualitat que els més entusiastes defensors de la por com a virus treballin en despatxos aïllats, motiu pel qual serien l'última baula de la cadena de contagis. En institucions com els aeroports, des d'aquests àmbits de gestió ben guarnits es prohibeix als empleats que treballen de cara al públic que facin servir mascaretes, per no transmetre la mateixa por d'abans.
Fins on es pot comprovar, cap dels famosos articles sobre el coronavirus com a ensomni digne de Manuel Marchena procedeix dels serveis sanitaris xinesos, que es deixen literalment la vida amb almenys sis metges morts. Uns altres 1.700 treballadors sanitaris han contret la malaltia que contribueixen a curar. L'autèntic racisme no rau en l'estigmatització de qualsevol persona procedent del gegant asiàtic, sinó en una relativització de l'epidèmia que mai s'hagués tolerat en el cas de la sida. Si més no, des que va començar a cavalcar per Occident.
Els denunciants de la por del virus com si fos una debilitat titllen el mateix temps d'exagerada la suspensió del Mobile, però tampoc havien confirmat que serien els primers a visitar els pavellons de firmes digitals xineses. Recorden el furor guerrer dels polítics nord-americans que el 2003 exigien l'alliberament a mort de l'Iraq de Saddam. En cap cas es mostraven disposats a acompanyar els soldats, en el moment oportú es va demostrar que cap congressista nord-americà tenia un fill en la guerra.
Els aficionats a les pel·lícules de terror saben que ningú deixa de gaudir d'una por per haver-la travessat abans. L'ansietat es conrea per prolongar-la. En un dels seus fenomenals llibres col·lectius, John Brockman plantejava a les ments més privilegiades del planeta «De què hauríem de preocupar-nos?». El centenar i mig de respostes plantejaven la polaritat provocada per la qüestió. D'una banda hi ha els que creuen que la humanitat pagarà el seu descuit en no reforçar amb sistemes de seguretat la seva dependència d'internet o dels mercats financers. En el bàndol oposat militen els que sostenen que l'absència d'inquietud és la font de la felicitat.
En el llibre sobre les principals preocupacions contemporànies, Nassim Nicholas Taleb sintetitzava les pretensions d'aquest article en una línia, en dictaminar amb el seu proverbial radicalisme que un bomber és molt millor en la detecció de riscos que un economista expert. En efecte, a l'apagafocs li va la vida en això, a diferència dels detectors de virus de la por que es limiten a recollir un estat d'ànim fruit potser de la seva última sobretaula.
Susan Sontag ja alertava contra l'ús de la malaltia com a metàfora, en un assaig que va reescriure arran de l'esclat de la sida. Però es referia a la valoració que efectuava el pacient, no als mesuradors a distància de pors alienes. És probable que el coronavirus no sigui l'epidèmia definitiva, the big one, segons els patrons de transmissió. No obstant això, la supervivència dona la raó simultàniament als que deien que la situació no era per tant i als que van donar el màxim per salvar-se. El pitjor de substituir el virus per una por és la pobresa argumental. Van haver de recórrer a l'argument bàsic, el preu mitjà de l'habitatge a Hong Kong segueix superant el milió d'euros, una xifra impròpia al veïnat de la pesta.
