24 de febrer de 2020
24.02.2020

«Begin the begin »

23.02.2020 | 23:31

L'especulació raonada sobre el comportament de les persones és un tema que és, molt sovint, motiu de reflexió. Els hàbits d'avui, tan distints dels de fa uns anys, entren dins aquest camp d'anàlisi.


Fa un temps, se'm va ocórrer un eslògan que serveix per raonar sobre aquesta qüestió etològica. L'etologia, com a estudi del tarannà personal, ens dóna marge per seguir el pas a pas de la vida de cada un de nosaltres. L'esmentat eslògan el vaig titular «La síndrome de l'Everest». És del tot evident aquesta perífrasi. Posem-nos dins el món d'un escalador que s'havia posat com a meta de consecució poder arribar al cim de l'Everest. Cim que té la singular característica de ser el més alt del nostre planeta. Quan ell arriba a dalt, després d'un considerable esforç, és imaginable que pogués fer-se la pregunta: «I ara, on puc anar per pujar més?». Enlloc hi ha un cim més alt. Solament, li calien dues opcions: quedar-s'hi, cosa impossible de realitzar, o bé baixar i tornar a tenir una vida de normalitat social. És evident que aquesta situació respon a la «síndrome de l'Everest». Ella no té cap resposta de «satisfacció completa», però sí una lleugera compensació: deixar passar uns quants anys per, acompanyat per un «xerpa nepalès», tornar a intentar de fer aquell capser, amb una consideració complaent. Haver tornat a arribar a aquell cim que no té competència en altura. L'espera d'aquesta nova oportunitat el pot mantenir motivat amb la confiança de tornar a fruir d'aquella aventura alpinista.


I d'aquí surt el « begin the begin»: tornar a començar. Els humans tenim diferents etapes o «cercles vitals» en el decurs de les nostres vivències. Imaginem un professional d'un ofici «artesanal» o tècnic que ha arribat als seixanta anys, considerant aquesta data com a inici d'una merescuda jubilació. Al treballador contractat, aquesta fita li és un termini d'ocupació. I al propietari tècnic? No cal dir que és aquell que ha estat laborant, en bona part de la seva vida, en el seu volgut taller. Què li cal fer? Plegar veles o tornar als seus inicis. No hi ha volta de full. Ell tornarà, de pensament, als seus Inicis en aquell treball que l'apassionà i que en la seva maduresa el continua afalagant. El cim personal no existeix. Sempre es pot fer una petjada endavant.


L'etapa vital d'aquesta maduresa arriba a una edat determinada, segons cada persona. Hi ha qui està esperant la seva jubilació com a meta de «no fotre res». O més ben dit, tenir la llibertat d'escollir que es vol fer en el dia a dia. I aquí entra el tema de planificació, que no és altra cosa que donar contingut social i personal a una situació de canvi. És del tot cert que l'avorriment es pot combatre amb relacions de comunicació. Tancar-se dins la «clova» d'un mateix és sinònim d'una amargor que ens afeixuga.


Conclusió. A la «síndrome de l'Everest», allò de no poder anar més amunt, li resta una solució molt preable. Imaginar-se que es pot tornar als vint anys. És a dir a l'època de «vaques grasses» en la qual només es valorava el present. El futur es deixava per a aquells que passejaven amb un bastonet de suport.


La millora és un bé que depèn d'un propòsit molt ben assenyalat i precís: la voluntat esforçada d'aconseguir-la!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook