El president basc ha convocat eleccions per a d'aquí a vuit setmanes per allunyar-les de les catalanes. El PNB vol interposar tanta distància temporal i conceptual com pugui entre les dues situacions. Iñigo Urkullu no té cap ganes que el debat d'aquí es barregi amb la campanya d'allà. És ben significatiu que els nacionalistes bascos considerin el conflicte català com una mena de focus infecciós, perjudicial per als seus interessos, i mirin de distanciar-se'n.

Les successives expressions del catalanisme han acusat sovint els equivalents bascos d'anar «a la seva», i de mostrar un interès descriptible per la unitat d'acció de les dues reivindicacions territorials davant l'Estat, adversari comú. Però «anar a la seva» és una característica essencial de qualsevol nacionalisme, i el PNB en presumeix desacomplexadament, començant pel seu propi nom.

El nacionalisme ha vingut a aquest món a defensar els interessos de la pròpia nació per sobre de qualssevulla altres, entenent que és en la nació on les persones es realitzen. Per tant, el basc van tan a la seva com el català, l'escocès o l'espanyol (que hi és però no se'n diu). Voler formar part de realitats geogràfiques més àmplies és, llavors, una qüestió d'oportunitat, en la mesura que aporti més beneficis que costos. Quan es percep que el balanç és negatiu, no costa gaire muntar un Brexit, en cas de poder, o exigir l'autodeterminació, en cas de no poder marxar lliurement.

El PNB, que és nacionalista i va a la seva, considera que la batussa en la qual s'han embolicat els dos grans grups de l'independentisme català no és el millor clima possible per fer que l'electorat basc apreciï els avantatges d'un pragmatisme que l'ha portat a pactar amb els socialistes tant a Vitòria com a Madrid a canvi d'estabilitat, noves transferències i el blindatge d'un model de finançament molt favorable.

Cada casa és un món i cadascú se sap les seves fortaleses i febleses -no voldríem pas a Catalunya el passat de violència d'aquelles terres-, però la política basca ens recorda constantment que l'afirmació identitària és compatible amb arremangar-se per aconseguir els fruits possibles en cada moment sense per això deixar d'anomenar-se nacionalistes, un adjectiu que el catalanisme de totes les gradacions esquiva com si cremés, potser perquè ha assumit el diccionari d'un nacionalisme d'Estat que nega ser-ho per tal de desqualificar tots els altres.