25 de febrer de 2020
25.02.2020

Diaris

25.02.2020 | 00:08

Fa anys vaig veure un dels primers centres de distribució d'Amazon en una carretera del centre de Pennsilvània. Era una mena de rusc que ocupava tota l'extensió d'un camp de futbol. Al seu voltant, dotzenes i dotzenes de camions esperaven aparcats en els fingers de càrrega. En aquell moment gairebé ningú sabia el que es venia en aquell magatzem d'Amazon. A poc a poc vam començar a assabentar-nos-en: llibres, discos, revistes, moda, testos, plantes, vaixelles, eines... El que no vam veure és que aquell centre de distribució significava la mort de milers i milers de petits negocis que justament es dedicaven a vendre el que oferia Amazon als seus clients. I això és el que ha anat passant en aquests anys: les llibreries, les ferreteries, les botigues de discos, les fusteries mecàniques, les botigues de roba, les floristeries i els petits magatzems han hagut de tancar. Fins i tot El Corte Inglés està tenint problemes seriosos de supervivència. Els compradors prefereixen les grans superfícies –són més ràpides i més còmodes–, si és que no fan les seves compres per Amazon.

També recordo el dia que vaig llegir per primer cop la premsa a través d'una connexió a internet. Potser va ser cap a l'any 2003 o 2004, sis o set anys abans que els primers centres de distribució d'Amazon apareguessin als Estats Units. El meu pare, que estava molt més familiaritzat que jo amb l'ús dels ordinadors, em va animar a fer-ho. Al principi jo m'hi mostrava contrar i li vaig dir que m'agradaven els diaris en paper. «Però és que ara podràs llegir tots els diaris que vulguis –em va argumentar. I de tot arreu. El New York Times, el Guardian, El Mundo, en fi, el que prefereixis...». Pel que recordo, en aquella època no hi havia ADSL i la línia d'internet era la mateixa que la del telèfon. Quan et connectaves, se sentia un xiulet molt llarg i els senyals de marcatge d'un número. Tot era lentíssim, però al cap d'una estona –en aquella època encara érem pacients– podies tenir el diari a la pantalla de l'ordinador.

Sí, va ser un gran plaer. Però el que no vam veure, o no vam voler veure, era que aquella possibilitat d'obtenir el diari gratuït, sense pagar un euro, i a sobre tots els diaris que volguéssim, mataria el periodisme. Mai abans, en la història de la premsa, els diaris havien tingut tants lectors ni tanta gent que els feia servir buscant informació, però al mateix temps mai havien estat els diaris més desprotegits. La publicitat queia, les vendes en paper disminuïen de manera alarmant i el pitjor de tot: els lectors començaven a creure que no valia la pena gastar diners comprant un diari. Discos, llibres, pel·lícules, notícies, informació: tot podia obtenir-se gratis sense més molèsties que un bon ADSL i una bona connexió a internet. Els que feien negoci amb les notícies no eren les empreses periodístiques, sinó les empreses de telecomunicacions. I en certa manera, els periodistes van passar a engrossir les files de tots aquests negocis destinats a una mort lenta i dolorosa: llibreries, sastreries, botigues d'ultramarins (utilitzo el bell nom que tenien en la meva infància), botigues de roba, botigues de mobles, estudis de fotografia, etc.

Els que acostumen a esmorzar al carrer comproven cada dia que la gent s'abalança sobre els diaris i els llegeix amb passió, però poca gent va al quiosc a comprar-los. Una de les escenes més tristes d'aquests temps són les amargues queixes dels quiosquers que ja no saben com mantenir el seu negoci. Per a tots els que hem conegut l'època d'esplendor de la premsa, un quiosc era un lloc fabulós on un podia trobar qualsevol cosa, des d'un volum dels presocràtics grecs a una col·lecció completa de Tintín o de còmics pornogràfics underground. Tot hi era com en un basar caòtic i desordenat. Ara, en canvi, els quiosquers fan mans i mànigues, igual que molts llibreters i que molts petits comerciants. La premsa, ai, ja sembla pertànyer al món d'ahir, tan llunyà ara com el de Stefan Zweig en els cafès Art Nouveau de Viena.

Hi ha qui diu que les grans capçaleres de premsa haurien de crear murs de pagament i associar-se en una mena de Netflix que oferís subscripcions als seus clients, de manera que un pogués apuntar-se a una plataforma que li subministrés, a través d'una quota mensual, l'accés a sèries de televisió, pel·lícules, partits de futbol i tota la premsa que volgués. No sé si això és tècnicament possible –suposo que sí–, però els que estimem els diaris trobem a faltar alguna cosa així. Sobretot perquè és una veritable desgràcia que grans periodistes que ens han fet feliços amb la seva feina hagin d'anar-se'n a l'atur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook