El fisioterapeuta em va preguntar com m'anava amb la meva psicoanalista. Jo estava cap per avall, amb la cara incrustada a la finestra de la llitera. De tant en tant, apareixien en el meu camp de visió les sabatilles anatòmiques del fisio, que em treballava l'espatlla esquerra, on acumulo una tensió enorme.
- Per què tal concentració de nusos en aquest costat? -li vaig preguntar.
- Ni idea -va dir-. Cada persona somatitza en un hemisferi. Pot ser un problema d'estrès.
I de seguida va afegir:
- Què tal amb la psicoanalista?
Li havia confessat en algun moment de debilitat que m'analitzava i l'home sentia una curiositat morbosa per l'assumpte.
- Em va bé -li vaig dir.
- No per a l'espatlla esquerra -va replicar ell-. Ni per a l'esternoclidomastoïdal, que el tens molt rígid.
L'esternoclidomastoïdal és un múscul fonamental per a la subjecció del cap, que pesa força. A vegades se'm contrau i exerceix sobre un nervi del coll una pressió que finalment es tradueix en neuràlgia.
Aquella mateixa tarda, a la sessió d'anàlisi, vaig parlar dels meus problemes musculars i vaig insinuar que es devien a l'estrès, més que a qüestions d'ordre físic.
- M'està retraient -va dir la psicòloga- que la psicoanàlisi no els hi alleugi?
- No soc jo -vaig dir-. És el meu fisioterapeuta.
- Què diu el seu fisioterapeuta?
- Que els assumptes d'ordre psíquic -vaig mentir- són competència seva, no d'ell.
El seu fisio ha estudiat psicosomàtica?
- Una mica, em sembla.
- Doncs que l'analitzi ell -va replicar irònicament.
- I vostè em faria els massatges?
- Ja és l'hora -va dir, tot i que només portàvem deu minuts de consulta.
I això va ser tot.
