26 de febrer de 2020
26.02.2020

Després de la tempesta surt el sol

25.02.2020 | 23:57

Parlar d'agitació popular per referir-me al període convuls, desorientador, que ha viscut Catalunya durant el procés, ho considero correcte, tanmateix el mot «sol» del títol és un eufemisme, una metàfora lluminosa exagerada, perquè ningú sap si tornarà el mal temps o es viurà en un espai de convivència, allunyat del conflicte. No se sap si finits els ruixats hi haurà assossegament plàcid.

El comportament inexpert dels dirigents polítics de JxCat o d'ERC va ser no haver sabut calibrar amb qui s'enfrontaven, un Estat poderós amb una gran maquinària fidel i disciplinada, formada pels quatre poders: el judicial, el legislatiu, l'executiu i els mitjans de comunicació. Catalunya no té suports internacionals, atès que cada país té els seus problemes no volen posar precedents a favor de l'independentisme català, no fos que alguna regió seva descontenta ho imités. Catalunya només disposa de la seva gent, uns a favor de trencar amb l'Estat, altres, no, i la gent que tendeix a la ruptura en aquest 2020 s'ha replegat en ella mateixa, s'ha interioritzat fent-se preguntes que no tenen fàcil resposta.

Per molts assistents a les manifestacions, s'ha produït una rendició, la classe política ha capitulat, morta de por, i assumeixen que han perdut la batalla (potser la guerra) però altres creuen que ens hem concedit una treva de descans, una cessació per recuperar forces, planejar noves i originals estratègies, fonamentant-se en la teoria que una fugida a temps és una victòria.

Molta gent no sols està exhausta, també confusa, no entén les maniobres erràtiques i no saben si han estat vilment utilitzats per fins electorals. Per exemple es pregunten aquell Tsunami Democràtic que ens havia de salvar de tots els mals, on és? El Twitter del Diari de Girona recollí el comentari de Josep Asencio: «Començo a sospitar que el Tsunami Democràtic no tenia intenció de mantenir el pols al carrer sinó de quadrar les protestes amb l'agenda dels polítics». Qui hi havia darrere del Tsunami? Massa misteris per al ciutadà senzill. Una majoria irredempta vol seguir confrontant-se amb l'Estat que no negocia i sí reprimeix. De quants parlem i quin partit els representa.

La paraula de moda és «desescalar», que significa apaivagar l'agitació social; el país s'ha asserenat des que el nou Govern de coalició ha adoptat una actitud més comprensiva amb el que s'anomena «conflicte català». Aquesta situació era desitjada per moltes persones, fatigades de tantes accions públiques i diners gastats. Davant nostre hi ha una societat desconcertada i desanimada.

El procés ha estat un llarg període fatigós, amoïnós i ineficaç observant els resultats finals: polítics a la presó, altres exiliats i gent pendent de judicis que fan pensar en multes i dures sentències de calabós. Ara la realitat s'està enrabiant per les eleccions, però això ve determinat per les campanyes perquè són dos els partits anhelosos per fer-se amb el Govern de la Generalitat, ERC i JxCat, sense menysprear el PSC, que també vol ocupar la presidència, com ja ho va fer antany en la persona de Pasqual Maragall i de José Montilla.

ERC sembla que es presentarà amb la sigla ER, tot esborrant la C per penetrar millor en els espais castellanoparlants i exhibint arreu en Gabriel Rufián, fill d'andalusos, que es comunica amb el públic en català i castellà i transmet el missatge que Catalunya és terra d'acollida i tothom pot expressar-se lliurement en la llengua que vulgui.

La tàctica de pouar vots en els caladors del cinturó industrial barceloní l'han assajat amb èxit tant en les generals com en les municipals barcelonines. Les bases d'ERC, fidelitzades i ressentides contra JxCat, accepten com a bona l'estratègia i només és desaprovada per la militància més antiga de les àrees de la Catalunya profunda. Endemés el nou líder d'ERC és qui dialoga amb Pedro Sánchez i de moment aquesta negociació agrada al partit, fart de no guanyar mai la presidència de la Generalitat.

El polític més serpentejant de tota la democràcia espanyola, que ha superat l'encantador Adolfo Suárez, és en Pedro Sánchez; si es revisa la seva curta biografia en la política és meravellosament sorprenent. Parteix peres agressivament amb Podem i al cap de poc els dona suport i forma govern amb ells, el mateix ha fet amb ER i possiblement ho farà amb JxCat. Té una oposició esvalotada vociferant que contribueix a presentar-lo com un progressista i moderat, de centre amb un biaix lleugerament esquerrà, responsable i executiu. Tanmateix encara és molt tendre i no sé com acabarà, però de moment se'n surt.

Manllevo la metàfora d'en Ramon Iglesias exposada en la seva columna al Diari de Girona, divendres passat, on compara el procés amb un volcà. Aquest volcà està viu i pot entrar en erupció quan li semblí el moment oportú. Qui té el poder de fer-lo esclatar o silenciar-lo és la classe política independentista. Els votants secessionistes, a hores d'ara, desconfiats, busquen un partit, com els personatges de Pirandello que cercaven un autor.

Hi ha molta expectativa per saber com anirà la gran concentració a Perpinyà al voltant de Carles Puigdemont; de moment uns ja han fet negoci, els restaurants, hotels, fondes, cases rurals, estan molt satisfets perquè ja tenen les reserves fetes. S'afirmà que hi haurà sorpreses importants, tanmateix més important que la gernació humana, reunida al voltant d'en Carles Puigdemont, és el tractament que en farà TV3, perquè molts creuen que s'està decantant a favor d'ER.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook