Cartes

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Fa uns dies, una diputada al Parlament va dir una gran veritat, en la qual la majoria de gent estarien d'acord: quan ens dirigim a persones, que semblen foranes, sovint canviem el nostre idioma natural -el català, en el qual parlem generalment- pel castellà. Ella proposava que no hi havia cap motiu per fer-ho € i tenia tota la raó: si volem posar el català al mateix nivell que el castellà, no cal fer aquest canvi.

És cert que el tema es pot prestar a interpretacions sesgades.

Però heus aquí que el «feixisme ambiental» ha canviat les seves paraules i ha dit el següent:

- Que els catalans creiem que som superiors, en el nostre aspecte, que les persones «que semblen foranes».

- Que la diputada volia prohibir que es parlés en castellà.

- Que els catalans som racistes i «nazis».

Coses que mai va dir -ni tan sols insinuar- la diputada.

Però el pitjor del cas és que no sols han participat en aquesta cerimònia de la confusió els Ferreras, Ana Rosa, Albert Soler, Salvador Sostres, Tertsch, etc. etc. etc€ de rigor; sinó, fins i tot, gent del país als quals se'ls suposava més clarividents.

En sentit contrari, vull dir que em sento orgullós que, fa uns dies, es deixés una sala de Blanquerna, a Madrid, per tal que l'Albert Soler presentés un llibre contra els polítics en majoria a Catalunya. Acompanyat, a més, per Ramón de España€ només hi faltava en Salvador Sostres, per fer allò del «trifachito periodístic»: puc dir que, a la Comunitat de Madrid, per exemple, mai deixarien una sala per algú que critiqués Diaz Ayuso o Martínez Almeida. Recordem, també, en favor de la tolerància dels catalans que, quan Albert Boadella, amb Els Joglars, es mofava dels polítics d'aquí, mai hi va haver cap problema i els teatres solien estar plens. Quan Esperanza Aguirre el va portar a Madrid, mai s'atreví a fer-ne mofa€ ans al contrari, li «llepava el cul» de la forma més vergonyosa possible. Però, si ho hagués fet, com feia a Catalunya, no hagués durat ni cinc minuts a la direcció dels Teatres del Canal.

I, per acabar, em pregunto sempre una cosa: aquests medis -ABC, La Razón, El Mundo i un llarg etc.- que defensen un «pensamiento único» i no tenen la diversitat d'opinions de La Vanguardia o Diari de Girona per citar-ne alguns, quan contracten un periodista, li fan un exàmen ideològic?

Vies frustrades

Robert Guasch Boquera girona

La nocturna i diària concentració de pocs individus a la Ctra. Barcelona amb Emili Grahit ha deixat de tenir gràcia. Al consum d'efectius de Mossos i de la la Urbana, de vegades en nombre superior als mateixos recalcitrants manifestants, cal sumar-li el cost d'oportunitat de les substancioses multes que deixen de generar les càmeres de dit encreuament per falta de circulació. Els veïns independentistes de la zona estem ja per passar-nos al constitucionalisme farts d'aguantar als quatre gats que defensen aquesta parcel·leta d'asfalt amb tan poca imaginació. És lògic que hi hagi gent que senti la necessitat de sentir-se útil fent alguna cosa per una causa, encara que aquesta causa no sigui altra que la de la seva pròpia frustració, però aixó sí, a costa dels altres. El problema és que a la fi la seva acció esdevé en una perfecta inutilitat.

La píndola de la vida

Paquita Ribes Galcerán girona

Els Països Baixos disposen de la legislació més permissiva del món respecte a l'eutanàsia. És un bon exemple de la capacitat d'una societat de proposar alternatives davant la malaltia incurable i terminal on ja no hi ha gust per la vida, només un gran patiment personal i del seu entorn. Una societat que ja no està tancada en si mateixa ni a l'esclavitud de les creences religioses dominants. Amb la píndola de la vida es posen bases de ­dignitat que influiran en la percepció d'alguns ancians per no sentir-se considerats com una càrrega.

El projecte de la legalització de l'eutanàsia significa apostar per la dignitat de la vida i renunciar a factors ideològics de la condició humana. Les lleis hi han de ser per protegir la vida, els més febles i vulnerables, per facilitar la mort amb totes les garanties, ­condicions i controls. Per això és més necessari que mai un testimoni de raó i d'afecte per la vida, capaç de sostenir l'esperança de molts que, davant la seva dificultat final, troben una invitació legal a posar fi a una vida completa i voluntàriament mereixedors d'una mort digna.