Enmig de la bella apocalipsi desfermada pel coronavirus, el poeta Àngel Custodi treu un llibre titulat Psicòsia. Il·lustrat per Frederic Fortunet, és un bon antídot contra la dogmatitis, la ramaderia mental i el perill d'agafar-se les convencions o els hypes mediàtics massa al peu de la lletra.

Custodi usa un llenguatge net, senzill i directe als morros. Sap sintetitzar i hibridar conceptes amb poques paraules. Forma part de l'envejable lobby d'empordanesos que salpebren les frases amb ironia casolana, enginy de quilòmetre zero i collonamenta alta en proteïnes.

Psicòsia és un recull híbrid on conviuen aforismes, epigrames, gregueries, antieslògans, acudits, microcontes i enfilalls d'onomatopeies. Amb tot aquest arsenal, Custodi desfalca les relacions habituals entre significants i significats i afegeix sentits inèdits a imatges i situacions quotidianes.

El propòsit de tot plegat? Fer-nos rumiar i somriure. Dos objectius que, ara mateix, no figuren entre les prioritats de molta gent atuïda pels profetes de la pandèmia, els caçaestadístiques del contagi i els compradors compulsius de mascaretes.

Psicòsia els dedica aquest missatge: «Fa temps que hem sotmès les rates/ fa poc s'han rendit la majoria de mosquits./ Molts de virus i bacteris encara resisteixen/ però queda poc o gens per al triomf final».

Mentre aquest triomf no arriba, confinar-nos en llibres com el del poeta figuerenc sembla més raonable que deixar-nos arrossegar per la histèria. Apa! Automediquem-nos sense manies.