Vivim una societat neguitosa i adaptada a les múltiples alertes que ens arriben diàriament. Quan no és una tempesta, és aquesta plaga d'Egipte anomenada coronavirus, o quan no és el Brexit, és la nova crisi econòmica que acabarà per deixar-nos a tots en la més absoluta misèria.
Estem tan acostumats a viure sota l'alarma de la por (sanitària, de seguretat, de ciberseguretat, econòmica, natural,...) que si algun dia no passa res ens semblarà que el món no funciona adequadament. És com el conte d'en Pere i el Llop però al revés, ara les alertes i els desastres s'acumulen en els telenotícies i sembla com si no sabéssim viure en la normalitat.
El cas del coronavirus és la màxima expressió d'aquesta nova manera d'afrontar les coses. Ens posem l'alerta malgrat que totes les veus expertes ens diguin que no n'hi ha per a tant, malgrat que les xifres d'afectats desmenteixin l'estat d'alarma generalitzada que ens està envaint i malgrat que tenim moltes altres malalties amb més destrosses que les que provoca aquest virus. I com si no en tinguéssim prou de viure permanentment amb l'alarma connectada, ara tots plegats practiquem un nou esport que és aquell de posar el termòmetre al malalt cada cinc minuts. Ho volem saber tot i ho volem saber a cada instant en una mena de retransmissió permanent del que passa, fet que d'altra banda ens comporta encara més alerta.
El resultat és que entre tots plegats ens estem encaminant cap a una espiral de drama permanent on fins i tot les petites coses són ara fets històrics que haurem de recordar sempre, fins que al virus el substitueixi la nova temporada d'incendis o fins que a les tempestes d'hivern les superin les sequeres d'estiu. I si amb això no en tenim prou per malviure, pensin vostès que ens queda l'alleujament de saber que el canvi climàtic acabarà amb la nostra espècie i probablement amb aquest món tan neguitós. I no, no cal ara que a cada nou cas tots plegats correm a confinar-nos ni a buidar les lleixes del súper.
