Una amiga ens explica que a la seva feina havien organitzat uns torns setmanals perquè cada un dels empleats -eren pocs, cinc en total- portés el menjar en túper per a tots els altres. Així podien lliurar-se durant quatre setmanes de l'enutjosa obligació de preparar-se el menjar per a la feina (no hi ha cantina a la seva empresa i treballen en una oficina perduda en un polígon industrial que sembla un escenari postapocalíptic per a una sèrie de zombis). El cas és que tot va funcionar bé fins que li va arribar el torn setmanal a un company nouvingut a la feina. A l'hora de dinar, quan l'home va obrir els cinc tupers que havia preparat, cadascun dels comensals es va trobar amb una mena de pa de pessic negrós (que tenia la textura d'un maó), i al seu costat, dues castanyes a manera de dos fidels peons escortant la reina del tauler. Allò era tot. «Aquest és el menú?», es va atrevir a preguntar -amb un fil de veu- un dels companys de treball. «Doncs sí. És que m'havia oblidat de dir-vos que soc vegà», va respondre el cuiner. El pa de pessic va resultar ser un pastís de quinoa i garrofa. Les castanyes eren evidentment castanyes ( Catanaea sativa). Sense pelar, és clar. I acabades de collir de l'arbre. Aquella setmana es va acabar l'experiment comunal dels tupers a l'hora de dinar. Cadascú va tornar a portar el seu propi menjar a la feina.

És evident que hi ha dotzenes de menús vegans que poden ser apetitosos i suculents, però aquell company de feina havia optat per una mena de mortificació religiosa a l'hora de triar la seva militància vegana. Menjar, en certa forma, era un crim contra la natura. El gaudi -el simple plaer sensual d'engolir aliments saborosos i ben cuinats- era una forma de violentar l'austeritat essencial de la Mare Terra. I tot el que fos hedonisme i bon humor era una manifestació del caràcter destructiu dels humans que estem aniquilant el nostre planeta i estem portant aquesta civilització cap a un final paroxístic (el canvi climàtic, l'apocalipsi energètic, la desigualtat social). Més o menys, aquesta era la forma de veure el món d'aquell home (la meva amiga ens ho va anar explicant tot al llarg de la xerrada). Era la visió d'algú que concebia la vida com un angoixant procés de mortificació pel simple fet d'estar viu. L'humor, la ironia, la conversa, els viatges o el simple plaer de xerrar mentre es prenia una cervesa en una terrassa davant del mar, li semblaven vicis abominables indignes d'una persona conscient del destí inexorable de la planeta. Viure, per a aquell home, era patir, castigar-se, culpar-se de tot el dolent que passava (i per ell mai passava res de bo). El seu ideal de vida -encara que no en fos conscient- eren els monjos trapencs, aquells ermitans que vivien en cenobis, gairebé sense parlar, gairebé sense menjar, dedicats a l'oració i el silenci.

El curiós del cas és que hi ha milers de persones -gairebé totes joves- que s'han apuntat entusiasmades a aquesta forma de vida. Són puritanes, desconfiades, neuròtiques. Desconfien de l'hedonisme, de l'humor, del benestar, dels simples plaers elementals. Professen una mena de rigorisme moral que els impulsa a odiar la música, el ball, el sexe (que són decadents i corruptes i còmplices amb la destrucció del planeta). I encara que és evident que la civilització actual es fonamenta en el consum desaforat i en una explotació suïcida de tots els recursos naturals, un es pregunta si és necessari adoptar una manera de vida tan fúnebre i tan neuròtica. I el pitjor de tot és que moltes ideologies actuals -el feminisme, l'animalisme, el nacionalisme radical, la defensa dels valors d'Occident per part dels ultres, el veganisme, l'anticapitalisme, la lluita contra el canvi climàtic- es conceben com una religió que no admet dubtes ni contradiccions. Qui posi en qüestió alguns dels preceptes -encara que només sigui en alguns aspectes secundaris- és un rèprobe i un heretge. Qui qüestioni el líder -o la lideressa- és un traïdor perillós que ha de ser immediatament expulsat i denunciat. El món està en perill i tots hem de lluitar per salvar-lo.

Si un recorda els anys 80 i 90, semblen anys d'excessos goliardescos i de frívola irresponsabilitat en què tots els que els vam viure intentàvem curar-nos dels deliris ideològics dels anys 70 (els anys de la ideologia portada fins als seus extrems, que en molts casos incloïen l'adoració de la violència i el terrorisme). No sé per què, però sembla que el nostre clima moral està tornant a aquells anys foscos.