28 de febrer de 2020
28.02.2020

Cartes

28.02.2020 | 00:44

Embolica€ que fa fort!
JOSEP  MARIA  BOSCH GIRONA
Fa uns dies, una diputada al Parlament va dir una gran veritat, en la qual la majoria de gent estarien d'acord: quan ens dirigim a persones, que semblen foranes, sovint canviem el nostre idioma natural –el català, en el qual parlem generalment– pel castellà. Ella proposava que no hi havia cap motiu per fer-ho € i tenia tota la raó: si volem posar el català al mateix nivell que el castellà, no cal fer aquest canvi.
És cert que el tema es pot prestar a interpretacions sesgades.
Però heus aquí que el «feixisme ambiental» ha canviat les seves paraules i ha dit el següent:
- Que els catalans creiem que som superiors, en el nostre aspecte, que les persones «que semblen foranes».
- Que la diputada volia prohibir que es parlés en castellà.
- Que els catalans som racistes i «nazis».
Coses que mai va dir –ni tan sols insinuar– la diputada.
Però el pitjor del cas és que no sols han participat en aquesta cerimònia de la confusió els Ferreras, Ana Rosa, Albert Soler, Salvador Sostres, Tertsch, etc. etc. etc€ de rigor; sinó, fins i tot, gent del país als quals se'ls suposava més clarividents.
En sentit contrari, vull dir que em sento orgullós que, fa uns dies, es deixés una sala de Blanquerna, a Madrid, per tal que l'Albert Soler presentés un llibre contra els polítics en majoria a Catalunya. Acompanyat, a més, per Ramón de España€ només hi faltava en Salvador Sostres, per fer allò del «trifachito periodístic»: puc dir que, a la Comunitat de Madrid, per exemple, mai deixarien una sala per algú que critiqués Diaz Ayuso o Martínez Almeida. Recordem, també, en favor de la tolerància dels catalans que, quan Albert Boadella, amb Els Joglars, es mofava dels polítics d'aquí, mai hi va haver cap problema i els teatres solien estar plens. Quan Esperanza Aguirre el va portar a Madrid, mai s'atreví a fer-ne mofa€ ans al contrari, li «llepava el cul» de la forma més vergonyosa possible. Però, si ho hagués fet, com feia a Catalunya, no hagués durat ni cinc minuts a la direcció dels Teatres del Canal.
I, per acabar, em pregunto sempre una cosa: aquests medis –ABC, La Razón, El Mundo i un llarg etc.– que defensen un «pensamiento único» i no tenen la diversitat d'opinions de La Vanguardia o Diari de Girona per citar-ne alguns, quan contracten un periodista, li fan un exàmen ideològic?


Vies frustrades
Robert Guasch Boquera girona
La nocturna i diària concentració de pocs individus a la Ctra. Barcelona amb Emili Grahit ha deixat de tenir gràcia. Al consum d'efectius de Mossos i de la la Urbana, de vegades en nombre superior als mateixos recalcitrants manifestants, cal sumar-li el cost d'oportunitat de les substancioses multes que deixen de generar les càmeres de dit encreuament per falta de circulació. Els veïns independentistes de la zona estem ja per passar-nos al constitucionalisme farts d'aguantar als quatre gats que defensen aquesta parcel·leta d'asfalt amb tan poca imaginació. És lògic que hi hagi gent que senti la necessitat de sentir-se útil fent alguna cosa per una causa, encara que aquesta causa no sigui altra que la de la seva pròpia frustració, però aixó sí, a costa dels altres. El problema és que a la fi la seva acció esdevé en una perfecta inutilitat.


La píndola de la vida
Paquita Ribes Galcerán girona
Els Països Baixos disposen de la legislació més permissiva del món respecte a l'eutanàsia. És un bon exemple de la capacitat d'una societat de proposar alternatives davant la malaltia incurable i terminal on ja no hi ha gust per la vida, només un gran patiment personal i del seu entorn. Una societat que ja no està tancada en si mateixa ni a l'esclavitud de les creences religioses dominants. Amb la píndola de la vida es posen bases de ­dignitat que influiran en la percepció d'alguns ancians per no sentir-se considerats com una càrrega.
El projecte de la legalització de l'eutanàsia significa apostar per la dignitat de la vida i renunciar a factors ideològics de la condició humana. Les lleis hi han de ser per protegir la vida, els més febles i vulnerables, per facilitar la mort amb totes les garanties, ­condicions i controls. Per això és més necessari que mai un testimoni de raó i d'afecte per la vida, capaç de sostenir l'esperança de molts que, davant la seva dificultat final, troben una invitació legal a posar fi a una vida completa i voluntàriament mereixedors d'una mort digna.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook