Les diferències polítiques entre el govern de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid dificultaven les relacions entre ambdós poders i l'exercici normal de l'autonomia (...). Tot plegat va acabar amb la declaració de l'Estat català i una reacció immediata del Govern espanyol que va suspendre l'autonomia catalana i va executar una intensa repressió de les institucions catalanes. Al mateix temps empresonava els membres del govern de la Generalitat».
Aquest paràgraf que a traç gruixut podria explicar els fets d'octubre de 2017, però és la simplificació dels fets d'octubre de 1934. Després vindrien les eleccions generals del 36, que guanyaria l'esquerra, indultaria els governants catalans empresonats i els restituiria al capdavant de la Generalitat, fins aquell moment convertida en un grotesc succedani i dirigida per personatges de dretes com Joan Pich i Pon -l' Enric Millo del moment- com a cara visible. La diferència està en què el 34 hi va haver una vuitantena de morts, 3.400 presos i que es van suspendre 129 ajuntaments majoritàriament d'ERC, van prohibir les activitats dels partits catalans, dels sindicats i de les associacions catalanistes a qui a més a més, van precintar els seus locals. Si fa no fa el 155 eraser que reclamaven algunes faccions reaccionàries i anticatalanes, de dretes i esqueres, l'any 2017, amb una intervenció directa dels Mossos d'Esquadra, de l'ensenyament català i de TV3, però que no es va fer perquè potser els temps d'ara són menys animals.
En aquella època el president de la República era l' Albert Rivera de l'època, el també demagog Alejandro Lerroux, que malgrat haver-se format a l'institut Ramon Muntaner de Figueres i haver dirigit diferents mitjans periodístics catalans, va convertir en estratègia política el seu odi a tot allò que fos català. Durant anys va ser la cara visible de la lluita contra la llengua i la cultura de Catalunya. Lerroux era més intel·ligent, però, que Rivera, perquè malgrat ser també un classista recalcitrant, va saber guanyar-se el favor dels obrers per arribar a la presidència de la República, mentre que Rivera no va arribar ni a president d'escala perquè mai va ser saber què eren. Un dia era Banner i un altre era Flappy. El Partit Republicà Radical de Lerroux va ser un actor intens d'aquella època, com Ciutadans ho va ser durant l'epicentre del procés. Després, per les eleccions del 36, es va despenyar i finalment sucumbir. Probablement com Ciutadans.
