28 de febrer de 2020
28.02.2020

La dificultat i la necessitat de pensar a llarg termini

28.02.2020 | 00:27

Sempre he cregut que l'excés de tacticisme és un dels principals problemes de la política catalana. Ho hem evidenciat aquests anys a escala nacional i lamentablement sembla que també és habitual en l'àmbit municipal.

Fins que els governants –i també l'oposició– no siguin capaços d'aixecar la mirada i deixar enrere el regat curt, el país, les ciutats, el territori no deixaran de perdre oportunitats. Això és especialment greu en l'àmbit municipal, ja que costa molt més generar oportunitats i engegar projectes que en escales supramunicipals.

Quants municipis tenen enquistats «problemes» que s'hereden d'un govern a un altre i que no es resolen mai? Quants municipis no tenen clar cap a on han d'anar ni quin és el seu model? Quants van tirant i qui dia passa, any empeny?

Fa uns dies pensava sobre això i em va venir al cap l'arribada del TGV a Figueres. En aquells anys, inicis dels dos mil, em posava les mans al cap pensant com els ciutadans i els governants podien deixar passar una oportunitat estratègica per la ciutat que difícilment es tornaria a repetir.

Recordo com quan sorgeix l'oportunitat de tenir una estació de trens d'alta velocitat, no hi ha unanimitat en la societat civil en aprofitar aquest nova connexió. De fet, som molt pocs els que donem la cara per una nova estació intermodal al costat de la línia del TGV. Sembla mentida que com a societat, fóssin incapaços de trobar una posició unitària i fins l'últim minut el debat sobre la seva ubicació continuava obert. Només es va acabar un cop inaugurada.

Per sort, l'estació es va fer, funciona molt bé i cada any hi passen més de mig milió d'usuaris. El fet de ser l'única ciutat catalana no capital de província amb connexió d'alta velocitat va estar en risc precisament pel tacticisme i per la poca capacitat de la societat figuerenca de definir a temps què s'havia de fer amb aquesta oportunitat que es plantejava.

Una cosa similar va passar fa deu anys amb els projectes de mega molins de 120 metres d'altura que havíen d'instal·lar-se a tot l'Empordà. Va costar fer un debat entre tot el teixit polític i social empordanès sobre la idoneïtat d'una aposta especulativa que tirava per terra la feina feta durant anys per un turisme de qualitat i per posar en valor el paisatge empordanès. Avui lamentablement i amb l'excusa de lluitar contra el canvi climàtic hi ha el risc que tornin a plantejar-se projectes similars. Les empreses energètiques tornen a entrar en escena. Es torna a apostar pel curt-terminisme com si no haguéssim après res de la crisi econòmica. No es planifica, s'aposta per la barra lliure sense criteri ni valorar la coherència amb l'aposta turística de l'Empordà. Es vol ser reserva de la biosfera i macropolígon eòlic alhora. Quelcom similar va passar amb la urbanització a la Costa Brava. Pensar a curt termini, construïr-ho tot i demà serà un altre dia. Això sí, quan fem promoció turística a fora, venem cales verges, idíl·liques no urbanitzades. Les poques que queden.

Sembla, però, que alguna cosa està canviant i pel que fa referència a la destrucció del paisatge o la urbanització massiva, hi comença a haver una consciència crítica prou sòlida.

Seria injust carregar les culpes només als polítics, també la societat civil té una responsabilitat en això. Hi ha també molt de curt-terminisme en les nostres «elits» i es pensa molt poc en les generacions posteriors.

Els països que funcionen, les ciutats que van bé, són aquelles que tenen lideratges amb mirada llarga. Els que saben interpretar la situació actual però que sobretot pensen en la ciutat dels propers vint anys. I quan parlo de lideratges no només parlo dels governants, sinó dels líders socials. Per saber quines comarques gironines ens esperen, per saber quin futur tenen les nostres ciutats hem de demanar a qui hi ha al davant de les institucions, del teixit econòmic, social, educatiu i cultural, una mirada llarga i un projecte clar. En el seu sector però també del conjunt del territori. Cap a on han d'anar les comarques gironines en els propers anys? Hi ha un projecte compartit sobre cap on cal anar? O es continuen reivindicant els mateixos projectes que fa vint anys? Continuem demanant el desdoblament de l'N-II quan s'ha de decidir en breu què passarà amb l'AP-7?

I és que aquesta és la segona part de la reflexió. Tenim projectes estratègics de futur clars? Sabem quines han de ser les inversions que necessitem per les properes dècades?

Fa la sensació que continuem tirant d'unes reivindicacions analògiques en plena expansió de la tecnologia 5G. El «Girona rai» és una llosa massa pesada.

Va essent hora que en cada àmbit, ja sigui municipal o supramunicipal es produeixi aquesta reflexió sobre cap on hem d'anar i on voldríem ser d'aquí a vint anys. I és una reflexió que afecta els polítics però va molt més enllà d'aquests. És una reflexió col·lectiva i sobretot necessària, per què a dia d'avui, si ens ho pregunten, no sé si tindríem resposta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook