El meu germà Santiago i jo no ens parlàvem des de l'adolescència. D'ell, que era una mica més gran, n'heretava jo tota la roba. Vaig ser un nen de segona mà que mai estrenava res, de manera que vigilava amb una atenció especial el que se li comprava a ell, ja que tard o d'hora arribaria al meu cos. Quan va estrenar els seus primers pantalons llargs, li vaig demanar, per favor, que els cuidés per rebre'ls en bon estat. Lluny d'això, gaudia maltractant-los, sobretot si jo era al davant. Els primers pantalons llargs, en aquella època, constituïen gairebé un ritu de pas. Recordo el dia que vaig sortir amb ells al carrer imaginant que tothom m'observava amb admiració, tot i l'estat en què els vaig rebre. La meva mare els havia posat genolleres per tapar els forats d'aquesta zona i estaven plens de les costures i els sargits propis d'una mala vida.
Qui havia de mirar-los?
Jo els portava amb orgull i rancúnia. L'orgull d'haver-me convertit amb ells en un home, i la rancúnia de sentir-me com un home usat. Mai li ho vaig perdonar al Santiago, a qui vaig deixar de dirigir la paraula. El costum de no parlar-nos es va perllongar i es va convertir en hàbit sense que ningú, increïblement, se n'adonés a casa. Els meus pares estaven massa ocupats a fer front als problemes de la vida diària i la resta dels meus germans anava cada un a la seva. Ens vam fer grans i vam anar abandonant la casa paterna sense que l'assumpte entre Santiago i jo s'arreglés. Hauríem necessitat, per fer-ho, un intermediari que mai vam arribar a tenir.
Seguíem trobant-nos, sempre sense saludar-nos, en les celebracions familiars i en els funerals. Ni tan sols la mort successiva dels nostres pares va aconseguir trencar l'encallament en què ens havíem instal·lat. Cap dels dos es va atrevir mai a fer el primer pas. La setmana passada va morir el Santiago i vaig acudir al tanatori a donar el condol a la seva esposa i fills. Vaig contemplar el cadàver a través del vidre durant uns minuts i li vaig dir mentalment que el perdonava. Després em vaig posar a plorar amb un desconsol excessiu que va cridar l'atenció de propis i estranys. Els hauria explicat el que havia passat, però els hauria resultat increïble.
