Un dels cirurgians i acadèmics europeus més eminents del país, Antonio Sitges, acaba de publicar un sensacional llibre: Si puede, no vaya al médico (Penguin Random House, 2020). Sitges és un home de difícil encasellament però jo el definiria com a retroprogressista, a l'estil Salvador Pániker.

Realment he après molt d'un tema que òbviament no és el meu, però per raons personals he fet un ús intensiu durant un temps del sistema de salut i he pogut reflexionar com a usuari del tema. Per exemple, és veritat que hi ha una actitud defensiva. Es dediquen molts recursos a unes coses que no cal i pocs a coses que estalviarien prendre medicaments costosos i molt forts.

Tenia de metge el Dr. Plans, un home del PSUC, que em deia: no et faré més proves que encara et trobaré alguna cosa. Jo li treia l'estàtua del Lenin de sobre la taula. Per fer-lo enfadar li deia que curava el Lenin, no ell. Ara hi ha massa imitadors de House, els he patit. Sitges cita Aldous Huxley: « La medicina avanza tanto que pronto estaremos todos enfermos». He quedat aclaparat del problema dels opiacis als EUA.

En el llibre he trobat petits espais que recorden el Jardí d' Epicur i he endevinat trossos que semblen de Henry David Thoreau al voltant de Walden. En el llibre podeu veure com els mòbils han entrat fins i tot als quiròfans! Però no ens enganyem, els joves són el mirall on s'haurien de mirar els pares. I no s'agraden.

Hi ha en el llibre molts arguments, n'hi ha de molt contraintuïtius com, per exemple, les mentides estadístiques: el concepte corrupció alfa. Fan pensar molt, no sé si en tots els casos l'interès general correspon exactament a l'interès individual, però fa pensar.

Tinc un amic a qui un cardiòleg, dos mesos després de tenir un infart, li va dir que tenia una depressió i el volia medicar. Li va respondre: fa tres minuts que he entrat per la porta i m'has diagnosticat una depressió i a sobre no ets psiquiatre. Un rècord.

Crec que caldria abocar més diners als CAPs en tres línies, una relacionada amb salut mental, els metges diuen que la majoria de malalties tenen a veure amb les dificultats de la vida. Una segona, els CAPs els ompliria de fisioterapeutes, on es milloraria el benestar de la gent i es reduiria moltíssim el consum de fàrmacs contra el dolor. I un tercer, de serveis especialitzats en la gent gran. Només li portaré la contrària en una cosa, sense més metges a la primària no arreglarem res.

En fi, he devorat el llibre i m'ha agradat moltíssim. Crec que l'èxit del llibre és merescut i mereix dues propostes. La primera, que en faci un altre. I la segona, que es generi un debat social, cultural i polític al voltant dels temes que Antonio Sitges planteja. Podríem fins i tot estalviar diners i patiments.