29 de febrer de 2020
29.02.2020

Bombolles

28.02.2020 | 22:58

Anton Costas ha parlat de la vergonyant situació dels nens en risc de pobresa (entorn d'un 28%). En el seu article del 20 de febrer a El Periódico, deia que havia parlat amb mestres d'escoles i que li comentaven que hi havia nens que anaven al centre sense haver esmorzat i alguns tampoc havien sopat i explicava que el pressupost que es necessitava per erradicar aquesta vergonya era relativament petit, per la qual cosa resultava injustificable que no s'hi posés remei (concordant amb el que deia l'informe del relator de la ONU sobre desigualtat i pobresa).

Però Costas també explica que va fer una conferència a Galícia sobre el tema de la desigualtat i la pobresa i al final se li va acostar una senyora que li va dir, vol dir que no ha exagerat? Em va recordar quan jo estudiava a finals dels anys seixanta del segle passat i un company de curs em deia que a Barcelona no hi havia barraques i quan li deia que m'acompanyés deia que no era necessari. Sempre hi ha hagut gent que viuen en una bombolla i no volen veure la realitat (en part perquè hi ha qui es cuida d'amagar la part més negra).

Dijous 20 de febrer es va presentar a Girona el núm. 16 de Política i Prosa que dedica la part central a la ciutat de Girona («grisa i groga» resa la portada). Va ser un debat entre Arseni Gibert, Quim Brugué i Joaquim Nadal moderats per Rosa Massagué, directora de la revista. Va ser molt il·lustratiu perquè els intervinents van desmuntar el mite de la Girona rica i plena per presentar l'estat real plasmat en les dades. Per resumir els diré que fa temps que les comarques gironines van deixar de ser de les més riques d'Espanya. Van dibuixar unes comarques on les desigualtats i les bosses de pobresa han augmentat de forma alarmant. Però el que més em va colpir va ser quan van insinuar que no veien que les administracions tinguessin plans per fer front a aquesta realitat. Jo pensava que en realitat el que es feia era amagar la realitat en comptes d'afrontar-la. Potser s'intenta preservar la part benestant de la societat, la que dona suport al «procés», aïllant-la de la realitat, situant-la en una bombolla.

Tot això em va portar a recordar com era la realitat de moltes ciutats el 1979 quan van entrar els primers ajuntaments democràtics. Hi havia hagut una onada migratòria, bàsicament del resta d'Espanya. Per deixadesa (a les darreries del franquisme), moltes ciutats tenien uns cinturons plens de barris depauperats sense equipaments dignes i desconnectats dels centres (veritables guetos). Els casos més emblemàtics eren els del cinturó de Barcelona però també hi eren a Girona, Blanes o Sant Feliu de Guíxols per posar uns exemples que conec bé. Els ajuntaments (la majoria d'esquerres) van treballar molt i van aconseguir en molts casos que tinguessin equipaments dignes i relligar aquests barris amb la ciutat, van aconseguir cohesionar els municipis i que tothom se sentís part del mateix poble/ciutat.

Fins la darrera crisi això es va mantenir bastant però des de la crisi, entre el procés, que difumina la realitat, les noves migracions menys homogènies des del punt de vista cultural i la revolució tecnològica que està canviant el teixit productiu del país, estem assistint a un augment de les desigualtats i a una creació d'unes noves bosses de pobresa.

Però el més preocupant és que en molts llocs no hi ha plans per afrontar aquests problemes. En moltes d'aquestes ciutats i comarques (especialment les governades per la dreta o els «processistes») veig més voluntat d'amagar la realitat que propostes per superar-la. Hi ha alguns casos flagrants, vagin a Vic, ciutat emblemàtica de la Catalunya «processista», i visitin el barri que queda a l'altre costat de les vies (l'anomenat Vic 2) i veuran el que no s'ha de fer per tenir ciutats cohesionades. Estic segur que molts veïns del centre mai hi han anat i si els preguntéssim evitarien respondre o dirien que no existeix, que és una exageració. La propaganda municipal ignora Vic 2, promou una bombolla i molts hi viuen a dins.

Sé que el problema és complex però no plantejar-se'l és suïcida perquè marcarà el futur de Catalunya i un cop fets els guetos, reincorporar-los a les ciutats no és cap treball ni senzill ni ràpid. Mentrestant el Govern català no sap, no respon, es troba immers en el procés que l'impedeix governar. I arrossega els que segueixen la seva propaganda via TV3 a la bombolla «processista» molt allunyada de la realitat.

No deixa de ser curiós que en l'època que més informació rebem sigui potser l'època en què estem menys informats de veritat. El bombardeig d'informació quasi constant fa que molta gent només atengui la informació que li arriba per determinats canals i això els situa en una bombolla informativa més que en etapes anteriors. A més els tuits i els m'agrada i altres formes d'informació són com flaixos que mai donen una informació completa, sols consignes que confirmen posicions preses per endavant. Alguns diuen que els tuits en comptes de tenir un màxim de 150 caràcters haurien de tenir un mínim de 500 paraules.

Per acabar els diré que l'èxit de la taula de negociació és que s'hagi reunit i hagi fet un calendari. Pocs hauríem cregut que això fos possible. Hi ha, òbviament, interessos creuats i les eleccions catalanes ho compliquen. La ministra Montero va dir que s'havia d'avançar en la confiança personal, és obvi però no tothom ho té clar. Insistiré en un punt, molts catalans no independentistes en sentim més representats pels ministres espanyols, especialment els del PSC i els comuns, Illa i Castells, que per la representació del Govern de Catalunya. Els ho dic amb tristesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit