29 de febrer de 2020
29.02.2020

Professorat en pràctiques

28.02.2020 | 22:58

En política hi ha una regla que no falla: el nivell de desconeixença i d'ineptitud en la gestió de matèries d'interès general és garantia d'èxit. Si a aquesta dubtosa virtut hi sumem, a més, la justa dosi de «suapollisme», el sistema polític t'assegura una fulgurant escalada a les seves més altes esferes. M'ha costat però per fi he entès aquest irracional patró per recompensar demèrits que hi ha establert des de fa temps a la política del país. Perquè ens entenguem: com pitjor ho fas, més responsabilitats. Jo, que soc d'una generació de somiatruites que ha pujat creient en l'amor, en el sexe amb « pelo de ahí» i en el polític com a persona preparada, tan intel·lectualment com professional, per dur les regnes de la cosa pública amb savoir faire, l'assoliment d'aquesta veritat m'ha arribat tard i malament. Tal és el nivell generalitzat de la gestió política que fins i tot jo, amb els ulls embenats, ho faria molt millor. I encara em sobraria temps per acabar la Sagrada Família i la desena de Beethoven.

L'última gran pensada política la signa la no menys brillant ministra de Cultura i Educació, la socialista Isabel Celaá, sorprenentment llicenciada en filosofia i dret i autora del recent hit « los hijos no son de sus padres», que acaba d'anunciar que els aspirants a professors hauran de fer un any de pràctiques abans de poder exercir. És meravellós: el sistema educatiu fa més d'una dècada que pateix lepra bubònica i la primera mesura del nou govern per millorar les coses és assenyalar el professorat. A qui el tema li vingui de nou es deu preguntar si això de les pràctiques no era així, ja. Res més lluny de la realitat: des del 2009, per accedir a la docència, és obligat cursar un màster d'especialització pedagògica de continguts tan teòrics com prescindibles que pot allargar-se fins a dos anys i que oscil·la entre 2.000 i 5.000 ? de preu. Ara, a aquest títol de dubtosa eficiència formativa però d'incontestable interès econòmic, se li haurà d'afegir un any de feina no remunerada, quan seria molt més assenyat reubicar-lo durant l'últim curs de carrera o, ja que hi som, substituir-lo per un màster útil i pràctic de veritat. Però amb els xiringuitos formatius hem topat, clar. Si això no és pixar-se a la cara de la professió i dir que cau Tang de maduixa, jo ja no sé.

La proposta, es miri com es miri, és de vergonya perquè evidencia, en primer lloc, que durant els últims anys, l'accés a la professió s'ha gestionat amb l'esfínter, per no parlar del sistema d'oposicions, i segon, perquè es ven com a prioritària una mesura que no passa de complementària d'una més que urgent reformulació de la llei educativa. Hi ha una dita a Gredilla de Sedano, poble burgalès del meu avi, conegut –entre altres coses– perquè els seus veïns masteguen filferro espinós i pixen napalm, que diu que « si tiene color de caca, huele a caca y sabe a caca, difícilmente sea solomillo». Doncs això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook