01 de març de 2020
01.03.2020

La crisi de la dreta

01.03.2020 | 06:00

Mentre l'esquerra continua el camí de la guerra cultural, la dreta i el centredreta espa­nyols han optat per autodestruir-se en una successió de batalles intestines. En els últims trenta o quaranta anys es diria que difícilment la política espanyola ha viscut un moment més baix. A dreta i a esquerra, el pur tacticisme i la sobredosi propagandística han pres el control del discurs públic sense el contrapès necessari de la responsabilitat i de l'autocontenció. A vegades, fins i tot, fa la sensació que els polítics ni tan sols coneixen el país en el qual viuen. O l'època que ens ha tocat viure. Amb Casado, el PP ha virat cap a una mena de nostàlgia entre vuitantera i norantera que beu d'una simplificació neoliberal del capitalisme (Reagan, Thatcher i els postulats econòmics de l'escola austríaca) i de la moral de Joan Pau II. El desconeixement de la pluralitat regional d'Espanya –un dels tradicionals punts dels conservadors, tan presents en els municipis i les autonomies– ha anat estrenyent el discurs popular fins a convertir-lo en un mirall mimètic de la capital. Un greu error perquè els interessos i les necessitats d'una megalòpolis no tenen per què coincidir amb els de les ciutats de mida mitjana ni amb els de les zones rurals, industrials o costaneres. L'últim exemple el trobem al PP basc, on després d'anys de declivi accelerat i falta de discurs propi, Gènova sembla haver optat per acceptar la seva insignificança amb la designació d'Iturgaiz com a candidat a les autonòmiques. De nou un home de passat. De nou un polític amortitzat. De nou, el menyspreu de les bases regionals del partit.
El cas de Ciutadans és encara més curiós. Un partit que neix amb un objectiu determinat a Catalunya, que després es reconverteix en un altre a escala nacional, que viu un moment dolç quan es posiciona en el centre reformista i actua –o pretén fer-ho– com a frontissa i que després es dessagna afligit per l'orgull desmesurat del seu líder que aspirava a substituir el PP com a partit central a la dreta espanyola. Tot això en qüestió de mesos. I en lloc de calmar la situació, l'arribada d'Arrimadas ha esquerdat encara més les estructures de la formació taronja. Després d'esfondrar les expectatives de Cs a Catalunya, amb les seves contínues sobreactuacions, la política de Jerez ha marcat el rumb a Madrid. La penosa discussió en públic amb el seu oponent, Francisco Igea, va ser lamentable. No només per les paraules, sinó per la preparació de l'escenari: la performance com una de les arts més innobles de la política.
Es diria que també això passarà, tot i que hi ha decadències molt prolongades. Cap país pot prosperar sense idees nobles ni polítics efectius. Som fills de les condicions materials que ens envolten, però també de les idees que perseguim i de les passions que ens mouen. Embrancats en una contínua guerra cultural que ha destruït el debat públic, Espanya s'enfronta als dimonis de la incompetència i de la incomprensió mútua en el pitjor moment possible. Encara que una aposta no del tot improbable passi per uns mals resultats del PP a Euskadi i uns resultats acceptables del PP a Galícia. La posició de Casado es tornaria llavors insostenible i potser, només potser, tot el malestar intern acumulat al llarg d'aquest últim any faria un pas al front. Passaria el mateix al PSOE? I a Cs? I als partits independentistes? Només el temps ho dirà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit