01 de març de 2020
01.03.2020

Diàleg? No hi han cregut mai

01.03.2020 | 06:00

L 'economia mundial trontolla pels imprevisibles efectes del coronavirus. Es preveu una desacceleració general. Les borses han viscut la pitjor setmana des del 2010, i encara podrien no haver tocat fons. La Comissió Europea ha advertit aquesta setmana a Espanya que perilla la sostenibilitat del sistema de pensions. També ha recriminat la falta de diligència per afrontar l'elevat deute. Temes, tots ells, d'especial transcendència però que no han generat cap debat públic. Ni l'oposició n'ha parlat. El patriotisme, dels uns i dels altres, ho tapa tot. Mentre queien aquestes tempestes, a la Moncloa es van reunir setze dirigents polítics (més que una reunió semblava una assemblea) per decidir que es reunirien un cop al mes. Per part espanyola, el president del Govern i set ministres (un d'ells el de Sanitat, en plena alarma pel coronavirus) van destinar una tarda del seu temps a atendre una representació catalana formada per polítics que no tenen cap poder de decisió. Uns han de consultar a Waterloo i els altres a la presó de Lledoners. Sembla que l'objectiu final és trobar una solució als efectes provocats pel ple del Parlament català, dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, en el qual es van vulnerar els principis democràtics més elementals contemplats en la Constitució i en l'Estatut, i sense que els seus autors hagin mostrat el menor indici de rectificació. Més aviat el contrari: «Ho tornarem a fer», insisteixen.

A hores d'ara, ignoro si Pedro Sánchez és un ingenu, un agosarat, un il·luminat, un inconscient o un visionari. O simplement que per residir a la Moncloa està disposat a tot. El temps ho dirà. Fins avui, se n'ha sortit prou bé de la majoria de paranys que li han posat en la seva curta, però intensa, trajectòria política. L'endemà de la reunió del «diàleg» ja va comprovar que JxCat es va alinear en el Congrés amb PP, Cs i Vox, que és amb qui se sent més còmode, per torpedinar-ho tot. I va retreure a ERC el vot a favor del sostre de despesa, perquè, de fet, el procés no té cap més objectiu que el control del poder polític a Catalunya. Tot està enfocat en veure qui arriba com a major traïdor i botifler a les pròximes eleccions catalanes. Puigdemont, i el seu ben remunerat seguici personal, necessiten la confrontació permanent per subsistir.

De quin diàleg parlen? A Catalunya, el seu president, Quim Torra, no només no dialoga amb la meitat de la població, sinó que la ignora i la menysté. Voldria pensar que Pedro Sánchez és conscient que l'últim verb que ha conjugat mai l'independentisme és dialogar. Quan algú es creu en possessió de la veritat absoluta, com passa amb tots els nacionalismes radicals, ni es dialoga, ni es cedeix. S'imposa. És el que fa l'independentisme, com a mínim, des de 2012. Ja ho deia Vicens Vives: «L'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l'ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook