En aquest país hi ha una tendència general a nedar i guardar la roba. Tan sols en casos puntuals, de sotragueig polític, el petit conservador que la majoria de catalans porten dins potser s'anima a arriscar alguna cosa -rarament els diners. I aleshores aquest català s'electrifica, momentàniament, i s'implica, conspira, fa proclames, se suma a les masses, se subscriu als canals de la propaganda més sorollosa. Tot plegat és d'una normalitat extraordinària.
Passat el maremango, és a dir, després de nedar conill una època convulsa, aquest català mira de guardar els mobles. Perquè el conservadorisme, propi de societats prou riques però molt bastonejades, el mena a recollir-se, a tancar-se amb pany i clau i a mirar-s'ho tot, de nou, de la finestra estant -mentre fa quatre comentaris enardits a les xarxes socials. Un cop se sent salvat, aquest català pot dir, orgullós, que va córrer davant dels grisos o que el Primer d'Octubre ho va donar tot. Memòria acumulada que legitima, heroitza i prestigia, com una mena de carta de presentació personal de sobretaula.
A hores d'ara el país en va ple, d'independentistes guardant la roba. I això no vol pas dir que siguin hipòcrites -o uns perfectes cretins a la mercè del vent. Vol dir que la figura de l'heroi és més historiogràfica que no pas real. El procés ha deixat Catalunya amb un pilot d'autoproclamats herois i una estesa de tombes. Tombes polítiques, de la dignitat, mausoleus mediàtics i màrtirs de diumenge. Pel que fa als herois, és curiós de veure fins a quin punt una persona es pot sentir cridada a encarnar-se en un capità collons.
Periodistes, funcionaris de la cultura, algun artista de la pista, herois es creuen a temps real quan, dèiem, la figura de l'heroi només es pot observar i posar de relleu quan aquest ja és mort. Els historiadors menys afuats hi cauen sovint. Agafen un rei, un polític, una escriptora, i els eleven a la categoria d'herois o de covards irredempts. De vegades penso que els historiadors de mitja canya fan això amb l'únic objectiu de barallar-se entre ells -tot cobrant.
Per sobre de tots aquests apologetes, destaca l'historiador afeccionat que s'obnubila amb un personatge històric. No és estrany que en faci la biografia i que, mostrat el llautó, veiem com s'acaba identificant amb el seu heroi de capçalera. Veurem un fenomen tristíssim que s'anomena reencarnació a mida. És quan el més admirador que no pas biògraf acaba creient-se un avatar de l'heroi.
Avatar és una paraula sànscrita que vol dir «el que descendeix», en el sentit que els déus s'encarnaven a la terra (en animals o persones) per salvar-la del caos que sembraven els dimonis. L'historiador afeccionat, podríem dir, queda posseït per l'heroi, i es vesteix com ell, o parla com ell, fa la vida que se suposa que feia ell. Se sent l'hereu d'una força que no prové de l'observació directa, sinó d'haver escarbotat el passat sense cap més llanterna que les ganes de sentir-se un elegit.
